Les simplificacions i les generalitzacions són una constant ocasió d’error a l’hora d’opinar. Per això soc poc procliu a deixar-m’hi arrossegar. Però esquivar els tòpics no vol pas dir obviar-ne l’origen i la justificació. Les persones tendim a recolzar-nos per a la formulació d’opinions no tan sols en el propi criteri, sinó també en els corrents preponderants dins la societat. Avui, a més, s’hi afegeixen les influents xarxes socials. Resulta massa fàcil embrutar la imatge d’algú generant notícies falses o alimentant prejudicis latents que es reforcen amb la difusió de notícies que els avalen i els reforcen. La invasió d’Ucraïna constitueix un exemple paradigmàtic de la propagació d’una imatge distorsionada de la realitat a fi d’aconseguir l’adhesió de segments importants de la població russa a una intervenció militar. Prou que ho sabem que, com ens diu l’Eclesiastès, no hi ha res de nou sota el Sol. Aquesta manera de fer ha precedit molts conflictes bèl·lics que podem tenir tan presents com la invasió de l’Iraq o la guerra de Bòsnia i l’antiga Iugoslàvia. Per justificar l’ocupació de territori ucraïnès s’ha fet servir el recurs de referir-se a les autoritats ucraïneses com a nazis i de ressuscitar ferides, pors i orgulls de la II Guerra Mundial. Però no cal pas que anem tan lluny, perquè el discurs de l’odi ens el trobem cada dos per tres com un dels trets habituals de la política espanyola. Ho hem pogut constatar ben recentment en el cas de l’estrafolària moció de censura de Vox amb l’economista excomunista Ramón Tamames com a candidat o amb les reaccions escandalitzades davant de la fi de la política d’allunyament del País Basc dels presos vinculats a la ja extingida organització ETA, una mesura que havia estat concebuda com un càstig a les seves famílies i que recorda tristament procediments que s’apliquen en altres països. L’odi és el motiu subjacent dels qui actuen amb agressivitat contra els qui són diferents o pensen d’una manera diferent. Als països de llengua catalana, llevat potser del cas d’Andorra, on el català té una posició institucional preeminent, la nostra llengua es veu constantment sotmesa a situacions que tendeixen a arraconar-ne l’ús. I són massa freqüents les ocasions en què és perceptible una actitud arrogant per part de qui se sent ofès quan algú s’hi adreça en català. Això esdevé singularment greu quan qui es molesta per la presència del català rep la seva retribució professional d’una administració pública que es nodreix dels impostos que paguem tots els ciutadans. Tot i els anys passats des de la fi del franquisme, encara hi ha qui des de la perspectiva espanyola sent com una nosa que hi hagi una realitat lingüística, cultural i política pròpia que qüestiona radicalment les visions uniformitzadores que neguen la història. Cal en aquest sentit celebrar que els mitjans de comunicació en català siguin una manifestació inequívoca de la nostra personalitat col·lectiva arrelada a un territori, a una memòria i a una vocació de futur. Es diu amb raó que és més fàcil odiar el que desconeixes. I costa entendre com Pablo Casado és capaç encara avui de justificar mentides molt greus com ara que els nens que parlen en castellà a les escoles catalanes no són autoritzats a anar al lavabo o que són objecte de vexacions com haver de carregar pedres posades a les seves motxilles escolars. L’odi de nou. I ben a prop. Ho veiem també en les peticions de condemna en processos judicials a personalitats polítiques catalanes. I fins i tot en el futbol quan es magnifiquen irregularitats per generar una falsa imatge que títols esportius s’han aconseguit per mitjans subrepticis i no pas per mèrits esportius. Sense renunciar mai a l’autocrítica i a la recerca incansable de la veritat i de l’objectivitat, hauríem d’aprendre a evitar comportaments que puguin ser interpretats com una complicitat amb els qui practiquen i escampen l’odi.