Eva López Pinyol Periodista

(“Yo, que siempre cumplo un pacto / Cuando es entre caballeros / Les tenía que escribir esta canción”) Pacto entre caballeros de Joaquin Sabina

Des de fa uns mesos col·laboro amb la tertúlia ‘La Rambla’ de Penedès Televisió. Cada quinze dies, em sorprenc a mi mateixa debatent sense complexos sobre una bona colla de temes. Locals, nacionals, internacionals... Una mica de tot.

Dic em sorprenc, perquè fa un parell d’anys no hagués imaginat que seria capaç de posar-me davant d’una càmera. Els tenia pànic, pànic en majúscules. Sempre he estat més de premsa escrita, jo. Em motiven molt els fulls en blanc. En un lloc on no hi ha res escrit, tot hi pot créixer.

Aquesta setmana, a ‘La Rambla’ hem parlat, precisament, de la desafecció que hi ha cap a la premsa escrita. I no parlo dels que la llegeixen, sinó dels que han estudiat per dedicar-se al periodisme.

Segons una enquesta publicada el 2020, el 87% dels espanyols que han cursat aquesta carrera asseguren que es penedeixen d’haver-la estudiat. La precarietat laboral (només un 20% dels que fan Periodisme es guanyen la vida treballant d’això) i l’estrès que els produeix el dia a dia de la feina són els motius que argumenten per assegurar que si poguessin tirar enrere, la gran majoria dels enquestats decidiria estudiar una altra cosa.

Si digués que em sorprenen els resultats del qüestionari, mentiria. No em sorprèn, però sí que em posa trista. M’entristeix perquè a mi -després de dues dècades de dedicar-m’hi- el periodisme em continua semblant una professió màgica.

Ser periodista m’ha permès conèixer desenes de persones que no hauria conegut d’una altra manera. I no només conèixer-les, sinó endinsar-me en racons als quals, segurament, ben pocs hi ha tingut accés.

Aquesta setmana he entrevistat l’Ester Martí. És mediadora, i va guanyar un premi de la Generalitat per un treball de recerca sobre la manera d’abordar la violència filio parental a través de les relacions pacífiques. L’Ester és una apassionada de la seva feina. Ha convertit l’aposta pel diàleg en la seva filosofia de vida.

En una d’aquelles converses que desitjaries que durés hores i hores, la paraula que més va repetir l’Ester va ser empatia. Empatia com una bona eina per acostar-nos als que ens envolten, per obrir la ment i saber-nos posar al lloc de l’altre.

Mentre parlàvem amb l’Ester, no podia deixar de pensar en la manca d’empatia que demostren molts dels personatges públics que ens envolten. Persones que han fet del conflicte la seva raó de ser. Putin, per exemple. Què hauria passat si en lloc de declarar la guerra a Ucraïna hagués fet l’esforç de posar-se a la pell dels seus veïns? S’hauria evitat el conflicte? És possible. Això no ho sabrem mai. El que sí que sabem és que la manca de diàleg ja ha deixat milers i milers de morts.