Ha enfosquit a Barcelona. Plovisqueja i el fred és penetrant. Camino encongida pel Passeig de Gràcia en direcció a l’estació de tren, amb les mans a les butxaques de l’abric i amb les orelles i les celles cobertes convenientment amb una gorra de llana. Alço la vista un moment per situar-me, perquè fa estona que porto els ulls clavats a terra, immersa en els meus pensaments. I és quan faig aquest petit gest que les nostres mirades es creuen. Ell està estès a terra, envoltat de cartrons xops, un parell de farcells i una única manta que li cobreix tot el cos i que també deu d’estar molla. També té un got que sembla de plàstic a tocar el seu cos. Com em passa sempre, els remordiments i una sensació estranya se m’apodera. Per què em sento tan malament cada cop que em disposo a dipositar unes monedes en un got com el seu? A ell, li regalo també la meva gorra de llana. Però, és igual, em segueixo sentint fatal.

Em resulten completament indiferents els motius pels quals hi ha persones, massa persones, que han acabat en una situació tan dramàtica, tan soles i deixades de la mà de Déu, a la intempèrie, vivint en unes condicions tan dures. Només sé que aquesta és una realitat molt injusta i inhumana. Una realitat que no m’agrada, que m’entristeix. Qualsevol d’aquestes persones podria ser jo mateixa, per què no? I intento imaginar-me quin deu ser l’estat anímic d’una persona castigada d’aquesta manera per la seva desgràcia. Com pot superar mentalment sentir-se tan sola, trista, ensorrada i perduda, veient-se sovint observada per ulls estranys que en alguns casos s’atreveixen a menysprear la seva situació. Perquè viure al carrer també és això, és viure exposat.

No sé si els nostres responsables polítics fan la gestió que els pertoca per evitar l’abandó social d’aquestes persones. Segur que hi ha uns programes de polítiques socials curosament dissenyats per actuar contra aquesta problemàtica concreta. Però, a veure, si hi ha tantíssims homes i dones al carrer, deu ser perquè no tenen cap altra alternativa. La dada que facilita en lletres gegants Arrels Fundació a la portada de la seva web és esfereïdora: Més de 5.100 persones sense llar a la ciutat de Barcelona. 1.231 dormen al carrer. Si les xifres són impactants, imagina’t ara saber que darrere de cadascuna d’elles hi ha una identitat, unes vivències, uns anhels, una trajectòria vital, unes circumstàncies completament diferents, úniques.

Les preguntes una vegada més m’assalten quan hi penso. Per què sempre el suport social ha de ser una responsabilitat de l’altruisme dels particulars, de la caritat o del voluntariat que s’ofereix a col·laborar amb associacions ciutadanes? Com és possible que en ple segle XXI es permeti que hi hagi persones sense una llar, sense un sostre? Per què les administracions no tenen unes polítiques socials efectives, que tallin de soca-rel aquesta crua problemàtica? Si sabem que hi ha persones malvivint sense res i girem els ulls cap a un altre cantó, definitivament, som una vergonya, com a societat i com a humans.

Parlem de persones, persones. Persones que necessiten aliments, una atenció mèdica, un lavabo per fer les seves necessitats i per rentar-se, un llit per descansar, un espai per a la seva intimitat... Persones que, al carrer, no tenen res de tot això. Persones que es mereixen viure amb dignitat, no arrecerats rere uns cartrons. Parlem de persones que han tocat fons en una societat en què la riquesa està molt mal repartida, en què els lloguers tenen preus abusius i les hipoteques s’han convertit en quelcom prohibitiu, en què els productes bàsics cada dia són més cars i en què els de sempre, els bancs, les companyies elèctriques i tots aquells que ens escanyen impunement, es vanaglorien pels seus beneficis i superàvits.