La guerra s’origina sempre impulsada en interessos i decisions humanes reprovables. Es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no sols entre els directament afectats, sinó que es fa extensiva a d’altres de manera generalitzada i indiscriminada. A Ucraïna veiem el patiment d’un poble envaït que es defensa dels qui, amagant-se darrera de conceptes unitaris i de voluntats imperialistes, volen negar la identitat a un poble i impedir-li poder decidir lliurement el seu futur.

I ha generat conseqüències globals. L’escassetat de blat, els preus del combustible i la inflació desbocada a causa de l’encariment de primeres matèries en el camp alimentari i de la mobilitat, mentre que s’ha posat damunt la taula un embat econòmic mundial. Certament aquesta guerra, com tots els altres conflictes que hi ha arreu del món, representa una derrota per a la humanitat en el seu conjunt i no solament per a les parts implicades.

“Si vis pacem, para bellum” es una màxima llatina que significa “si vols pau, prepara la guerra” atribuïda a Juli César, però que en realitat és de Vegecio, un militar romà que la fa constar en el seu llibre “Epitoma rei militaris”. La va escriure de manera condicional i no imperativa com s’ha popularitzat. De fet ha arribat als nostres dies com un axioma i figura en el frontispici en “la Escalera del Cañón”, emblemàtica zona de l’Acadèmia General Militar de Saragossa i en el Centro Cultural de los Ejércitos de Madrid.

I és que pels militars mai n’hi ha prou per fer la guerra i per ser dissuasius han de ser netament superiors als rivals amb qui es volen enfrontar. I la carrera no s’acaba mai, perquè els potencials enemics pensen el mateix i miren de tenir més armes i més potents per mantenir el statu quo o per poder fer les accions que s’estimin pertinents. I no només parlem de “l’operació especial” – per no parlar de guerra a un poble germà – que ha significat la invasió russa a Ucraïna, sinó també a d’altres accions, com la “defensa del territori nacional” que l’exercit espanyol fa fer de la illa de Perejil, a la costa del Marroc, les guerres d’Irak o la invasió de l’illa antillana de Grenada pels americans.

La majoria dels ciutadans no comparteixen aquestes criteris i desitjaria viure en pau. D’ací que el poder, per mantenir les seves “capacitats”, disfressa les inversions en defensa. Enguany a Espanya s’ha fet un colossal augment del pressupost militar de l’estat pel 2023 i això fa que el mite del 2% del PIB dedicat als seus exercits - que s’havia d’assolir el 2029 – avui ja estigui superat. I la despesa, noves armes, logística i tecnologia militar, s’amaguen en una multitud d’altres ministeris. El govern només parla dels pressupostos del de Defensa, que té destinat l’1,2% del PIB, però si es contemplen totes les partides, enguany ja arribaríem al 2,17% (Segons diu Pere Ortega del Centre Delàs). Lamentablement no és una cosa que es faci només a Espanya. La darrera vinyeta publicada a la Vanguardia el dia després de la mort del seu creador, el malaguanyat Toni Batllori, és molt eloqüent. Irònicament deixa dit que “L’única solució és armar-se fins a les dents, us ho diu un fabricant d’armes”.

Inscripció del Centro Cultural de los Ejércitos a Madrid