Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Ha mort una revista local. No és cap gran notícia. Sortia quatre cops l’any en un poble de menys de mil habitants que a mig fer va canviar de comarca; va néixer quan pertanyia a la del Bages i va morir quan ja era del Moianès. Va veure la llum el 2012 i va publicar trenta-un números, per als quals va tenir la gentilesa de demanar-me un article periòdic d’opinió de tema lliure, atès que havia establert vincles amb el poble per raons familiars. A principis de novembre els vaig enviar la col·laboració per al número de desembre («Adéu al tercer any per oblidar»), i poc abans de veure’l imprès vaig rebre el correu electrònic en què l’Eladi, l’animador de a colla, em comentava: «Hem decidit plegar després de una mica més de deu anys del projecte. El cansament per la responsabilitat d’haver de treure tres números cada any s’ha anat fent més feixuc i hem considerat que havia arribat el moment de posar-hi fi».

La peculiaritat de La Calderina, que així es deia la revista de Calders, era que havia nascut quan l’habitual ja era la desaparició de les revistes supervivents dels gloriosos temps passats de la premsa local amateur, social i col·laborativa. Per això em va alegrar tant la notícia que una colla de calderins i calderines, amb antecedents com a presumptes implicats en altres activitats socials i comunitàries del poble, havien decidit nedar contra el corrent i crear una publicació impresa (i en paper de qualitat) quan ja feia temps que l’habitual era que se’n tanquessin. És una cançó que no he parat d’escoltar els anys que he estat vinculat amb l’ACPC: mensuals, bimensuals i trimestrals que desapareixien per manca de relleu en l’equip que hi cremava les celles. Aquí, en canvi, n’apareixia una des del no res. Una colla amb ganes de «fer coses» que deia: «i si fem una revista?» I s’hi posaven.

No diré que confegir una revista de trenta-sis pàgines tres cops l’any sigui bufar i fer ampolles. Però una col·lectivitat de prop d’un miler d’ànimes hauria de poder-se’n sortir sense massa dificultats. Fins a quin punt l’equip es va sentir més d’una vegada sol i fins i fins i tot incomprès? Quantes vegades va haver d’empaitar els col·laboradors i les entitats que hi tenien un espai assignat perquè lliuressin a temps els seus originals? I quantes, en canvi, van rebre ofertes d’ajuda per part de veïns amb ganes de donar un cop de mà en el que fos? Quantes vegades van haver de donar explicacions perquè algú considerava trepitjat l’ull de poll per un comentari, un adjectiu o una brometa? Eren més o menys que les vegades que els aturaven al carrer per donar-los les gràcies per la seva feina desinteressada?

Aquestes són preguntes que podria formular a tothom que s’esforça, encara, en qualsevol poble de Catalunya, per tirar endavant la revista local, de la periodicitat que sigui, quadrant els números amb dificultat, perquè pensen que la seva existència és bona i positiva. Ho fan amb el mateix esperit que altres persones tiren endavant entitats culturals, socials i esportives de tota mena. Ho fan perquè els agrada, perquè en acabat se senten contents, i també perquè consideren un deure donar i no limitar-se a rebre. És un deure que no consta escrit a cap llei, sinó que s’imposen a ells mateixos. Però si no existissin aquesta mena d’actituds, si tot el que rebem vingués de fonts oficials i/o professionals, la nostra societat aniria molt pitjor.