Beth Codina Presidenta del grup EL 9 NOU

El Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 va difondre fa unes setmanes la campanya 'A tu t'importa', en què denunciava formes de violència contra la infància com cridar, pegar o infravalorar els fills. L'objectiu de la campanya, segons el mateix Ministeri, era assenyalar que la violència contra la infància i l'adolescència "no és un assumpte privat ni domèstic", sinó que "incumbeix tota la societat". Als diversos anuncis de la campanya, apareixien pares i mares interpel·lant l'espectador amb la pregunta 'A tu què t'importa?', associada a diverses situacions com cridar, pegar o infravalorar els fills i filles.

No em va agradar la campanya, tot i reconèixer-li una part de bondat. No he seguit la repercussió que ha tingut -diria que poca- ni la interpretació que n'ha fet la Brunete mediàtica madrilenya, però estic segura que l'entorn de Vox s'hi va fregar les mans.

D'una banda, tinc dubtes que l'educació dels fills s'hagi de convertir en un assumpte públic i especialment quan se'ns empeny a convertir-nos en inquisidors i a fiscalitzar les relacions familiars dels nostres veïns. Educar els fills és tremendament difícil i la majoria de pares fem el que podem i intentem guiar-nos pel sentit comú. No crec que ens aporti res de bo que el veí ens censuri si en algun moment aixequem massa la veu. Potser hauria estat més encertat convidar-nos a analitzar si fem les coses prou bé a casa nostra, en lloc d'induir-nos a jutjar les habilitats educatives dels altres.

D'altra banda, no comparteixo la doctrina de sobreprotecció dels fills, que pretén evitar-los qualsevol mena de frustració i enuig. Crec que és natural que els i infants es disgustin, que s'enfadin i que s'angoixin de tant en tant. No tot té una explicació a la vida i no tot es pot resoldre amb paraules. Aprendre a afrontar la frustració i la impotència forma part de l'aprenentatge. No veig que alçar la veu a un fill per mostrar-li que hi ha límits que no pot sobrepassar sigui menys educatiu que sobrecarregar-lo de regals per Nadal o permetre-li que s'enganxi al mòbil o a la tauleta hores i hores perquè ens deixi tranquils. Són molts els errors que cometem els pares i la majoria estan justificats perquè a part dels fills tenim mil altres responsabilitats i preocupacions. No som màquines, sovint estem estressats i reaccionem de forma inadequada amb la parella o amb els fills i no veig que això s'hagi de resoldre amb la intervenció dels veïns.

Lluny de conscienciar-me que cal revisar algunes actituds cap als fills, a mi aquesta campanya me n'ha allunyat. No crec en una societat parapolicial on uns ens controlem als altres. Crec que el civisme s'ha de conjugar en primera persona.