Mairena Rivas Vázquez Periodista

A la farmàcia, s’ha format una petita cua de clients que esperen que els atenguin. Un home, elevant el to de la seva veu d’una forma exagerada, passa davant de tothom i reclama l’atenció del farmacèutic. El farmacèutic, amb paraules amables i un to molt més baix, li diu que esperi el seu torn, que hi ha altres persones que són allà abans que ell. L’home sembla que no escolta o que no vol escoltar i crida: “Tinc la meva filla aquí, al telèfon, que no sé què vol”. I li endossa l’smartphone al farmacèutic, sense que pugui reaccionar. La pressió i l’agressivitat del client fan que ningú no gosi recriminar-li res i, finalment, se salta la cua, se surt amb la seva i compra allò que la filla del telèfon semblava que necessitava. Un exemple de mala educació, de calaix.

Quan veig escenes com aquesta, més freqüents del que voldria, sento tristesa, sincerament. No vull imaginar-me què passaria si tothom es comportés com aquest home. És una realitat que la falta de valors, la falta d’educació, formen part, cada vegada més, del nostre dia a dia i que només amb l’exemple podem aconseguir contagiar l’amabilitat, el respecte, l’empatia i la comprensió envers els altres.

Tinc per costum practicar un exercici que sovint dona un bon resultat. Sempre dic “bon dia”, “bona tarda” i “bona nit” a aquelles persones que em passen pel costat de forma habitual, persones que potser no sé ni com es diuen ni què fan, però que, per motius de proximitat, em creuo sovint i amb qui, crec, s’ha generat una certa familiaritat. I, a més, com s’ha de fer en aquests casos, la salutació la faig sempre mirant els ulls. Al principi, normalment, no em responen, i ho entenc, per desconfiança o perquè no em coneixen de res. Només de vista, que se’n diria. Però he aconseguit demostrar que a la tercera o quarta vegada que els he saludat ja hi ha una reciprocitat, un intercanvi de salutacions. I somric, perquè m’encanta!

Ara bé, l’exercici no funciona amb tothom. Hi ha qui per molt que li diguis “bon dia” passa de llarg, ni mira ni respon. No és cap retret. Penso que es podria tractar d’una persona tímida o poc sociable o, simplement, despistada. Aleshores, em pregunto: Si, per una casualitat d’aquelles més estrambòtiques i postapocalíptiques, només quedéssim aquesta persona i jo soles al planeta Terra, sense ningú més amb qui conviure ni comunicar-nos, també es mostraria tan distant i freda? Sense ningú més amb qui parlar, em seguiria negant la paraula? Espero no haver de saber mai què passaria en una situació com aquesta, però si una cosa tinc clara és que m’estimo més l’amabilitat que l’antipatia. Fa la vida més fàcil i t’obre moltes més portes.

I ja que he volgut dedicar aquest article a l’educació, recordem que hi ha paraules que ens haurien de sortir de dins d’una forma espontània: gràcies, si us plau, disculpa, perdó, de res, hola, adeu i, fins i tot, t’estimo.