Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l'Anoia i Veuanoia.cat

En les darreres setmanes els mitjans han parlat molt de la corrupció. Els podcats de l’amiga del Rei, la sèrie de la sagrada família pujoliana, la cerca de voluntats en les diferents guerres obertes i el mundial de futbol, han deixat entreveure com es fan determinats negocis. O, millor dit, com es belluga la societat i els seus membres més rellevants. Des de capricis reals pagats generosament, fins a inversions d’estat per obtenir sucosos contractes, atorgar el vot a una candidatura o donar suport a determinades posicions. Malauradament aquests afers només es desvelen de tant en tant i, molts dels noms, dates i operacions, arriben a través d’algun interessat, que sovint també practica maneres semblants.

Una forma de corrupció és també utilitzar la propaganda per donar una imatge distorsionada de la realitat. Com el que fa Qatar, presentant com modern i pulcre un model teocràtic i feudal, que no deixa beure cerveses, no permet altra religió que la seva, considera les dones menors d’edat, o que castiga l’homosexualitat amb la pena de mort, perpetuant un ordre social medieval d’obligat compliment que afavoreix els rics i esclavitza els obrers immigrants, que han fet del desert un paradís de ciutats i jardins gens sostenibles. Un estat que tapa la boca amb la repressió a qui hi viu i els estrangeres amb carretades de diners, mentre promou l’odi a Occident i els que consideren infidels, enriquint-se amb el gas i les energies fòssils.

No ens podem quedar només amb aquella corrupció derivada de l’acceptació dels diners amb el que es compren voluntats. Aquells que alguns reben en transferències, sobres o bosses i que es guarden sense cap mena d’escrúpol. O dels que negocien inversions per fer escoles, hospitals o per obtenir contractes per les empreses dels amics, que hauran de pagar després per rebre aquests regals. Una mecànica que justifica la concessió d’obra pública, o contractes de serveis, bé sigui per una regalia o per la compra d’un terreny, que no val res, per un grapat de milions, que justifiquen amb qualsevol projecte, que potser ni s’arribi a fer.

També ho és utilitzar diners per les guerres regionals, per guanyar adhesions o per promoure desestabilitzacions. Ho veiem a Ucraïna, el Iemen, el Sàhara, Burkina Faso o als suburbis de París. El problema són els diners com a instrument de compra d’intencions, a tots els nivells i arreu. Parlem dels fons econòmics que inverteixen en la borsa, els mercats immobiliaris i que, en el cas d’una retirada sobtada d’inversions, podria causar un col·lapse econòmic global. O les guerres per seguir fabricant armes. Eines de pressió per amanyagar i doblegar voluntats. Milions gastats en propaganda per bombardejar amb mentides els milers de seguidors que continuen necessitant per mantenir-se en el poder. I es fa a la Rússia d’en Putin, als Estats Units de Trump, a la Xina comunista i també a casa nostra, perquè està demostrat que funciona això de repetir falsedats que acaben convertint-se en veritats compartides.

És aleshores quan la societat queda indefensa davant entre tants sorolls i silencis. Perden el seu sentit propi les institucions, mitjans o de qualsevol altre element influent en l’esdevenir social. Perquè els ciutadans, al no poder-se enfrontar a la corrupció global, acaben sent marionetes del poder, que amb la seva aparença de legalitat, acaba penetrant en el més profund de la seva ànima. La política, l’economia i els diners són el mitjà per transformar la societat, però massa sovint els projectes d’interès comú neixen d’interessos particulars, que afavoreixen fonamentalment els seus promotors i amics i, potser de retruc, alguna vegada també ho facin a la societat.