Núria de José Gomar Periodista

Escolto molt sovint a les obertures i cloendes de jornades i seminaris l’elogi a la importància que té la comunicació local i la riquesa que suposa per a l’ecosistema comunicatiu català. I és ben veritat, perquè, entre d’altres, fenòmens com el sorgiment de les ràdios i les televisions locals ja han estat de per si experiències pioneres que després s’han reproduït, amb menys envergadura, a diverses comunitats autònomes i són inexistents a altres llocs del món.

La televisió local catalana també ha estat capdavantera en altres aspectes, especialment en la coproducció de continguts. Als anys noranta s’intercanviaven programes i notícies enregistrats en cintes de vídeo que es transportaven amb motocicletes arreu de Catalunya. La necessitat i l’eficàcia del model, liderat per la Xarxa de Televisions Locals, va portar a desenvolupar sofisticades plataformes informàtiques d’intercanvi de continguts, elaborades ad hoc, per millorar-ne l’eficiència.

Les televisions locals catalanes i La Xarxa es preparen aquests dies per protagonitzar un moment històric en la comunicació a Catalunya: el naixement de la primera OTT (sigla d’over the top) d’operadors de televisió catalans.

Els hàbits de consum televisiu dels espectadors han canviat radicalment els darrers anys i l’accés a la televisió, tant lineal com a la carta, es fa mitjançant plataformes OTT (Netflix, Movistar, HBO, Amazon, entre d’altres). Per això, les televisions locals ja fa mesos que treballen en el desenvolupament d’aquesta nova eina que entrarà en funcionament a finals del mes de novembre.

La vocació innovadora de la televisió local també és un fet en la producció i en l’oferta de continguts. Respecte a la producció, les redaccions d’aquests mitjans fa temps que han incorporat el MOJO (acrònim de mobile journalism), un sistema que permet l’enregistrament i enviament d’imatges de qualitat mitjançant un telèfon mòbil, amb la qual cosa es poden explicar notícies en directe, afavorint la immediatesa, amb equips de treball molt lleugers.

També han sabut veure l’oportunitat d’identificar temes d’interés per una àmplia audiència vinculats a la tradició local. El cas més clar són els castells. La coproducció entre diverses televisions ha fet possible darrerament moments televisius de grandíssima qualitat, des del punt de vista tècnic però també narratiu i de llenguatge. En el cas dels castells, la proximitat afavoreix el coneixement de la temàtica i, per tant, una millor explicació dels fets i d’utilització del llenguatge audiovisual.

Els castells a la televisió local han estat un èxit. Pel resultat del producte i pel seguiment de l’audiència. Darrerament hi ha hagut veus que han qüestionat que el referent televisiu dels castells no sigui la televisió nacional. I em pregunto: si aquesta oferta ja està ben coberta, per què s’ha de duplicar?

Si elogiem la funció de la nostra comunicació local a les tribunes públiques, si està clarament demostrada la seva capacitat innovadora, si s’han invertit importants quantitats de diners en tecnologia per homologar-ne els formats i la qualitat, per què no respectem el seu espai, reconeixem veritablement el seu paper en el conjunt del panorama comunicatiu i la potenciem?