Notícia

Enfilalls de tuits

Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Hi ha un periodisme polític de qualitat que practica la investigació, l’estudi exhaustiu de dades, la contextualització i l’anàlisi seriós i argumentat. I hi ha un periodisme polític low cost que es conforma amb els enfilalls de declaracions: aquests han dit això i els altres han contestat allò, a la tarda s’esperen rèpliques i contrarèpliques, i demà, més.

Hem dit que era una versió low cost, però no sempre: quan es practica amb rodes de premsa i amb declaracions de passadís i vorera, per aparèixer als noticiaris i als magazins d’actualitat televisius, implica la mobilització d’equips formats per periodista, càmera, i eventualment un tècnic de so i un altre d’enllaços i transmissions. Tot plegat perquè el personatge en qüestió no digui res de nou, ni d’imprevisible, ni de constructiu. Res que alteri ni un mil·límetre la situació del país, encamini el futur col·lectiu o aporti cap fotó a il·luminar l’estat de les coses.

Temps era temps aquest periodisme es nodria dels «comunicats», textos que els agents polítics enviaven a les redaccions per fax o, més abans encara, per alguna mena de missatger, i més tard per correu electrònic. Les poques ganes de fer unes preguntes que el polític de torn esquivaria portava a què, sovint, quan rebien la invitació a una roda de premsa, els periodistes responguessin: «em pots enviar un comunicat?». I qui dia passa, any empeny. Si tant de ressò s’obtenia d’una manera com de l’altra, la llei de la conservació de l’energia aconsellava la més descansada per a uns i altres. Aviat els caps de premsa van començar a redactar els comunicats com si fossin notícies. En lloc de dir «Comunicat del Partit Partidari: no ens agrada el pebrot perquè repeteix», s’escrivia: «El Partit Partidari ha manifestat avui la seva oposició al pebrot, argumentant que repeteix». Amb una mica de sort, el text així redactat es publicaria literalment, com si fos de la Redacció del mitjà.

Aquesta manera de fer s’ha generalitzat amb la irrupció dels digitals. Molt sovint la notícia sobre una activitat d’un Ajuntament, o del mateix Govern, que apareix en més d’un digital, és paraula per paraula i lletra per lletra idèntic a la que publica la web de la institució. Això converteix els gabinets de comunicació en redactors gratuïts de molts mitjans. Però com que no hi ha rés de franc, el mitjà paga d’una altra manera: en forma de propaganda regalada. Atenció: el món de l’empresa també és addicte al truc, i moltes notícies que llegim a mitjans seriosos les han escrit, tal qual, els redactors de la firma protagonista.

Llavors van arribar les xarxes socials, i els protagonistes de l’actualitat van decidir que ja podien comunicar-se directament amb el públic, sense el filtre dels mitjans professionals. En lloc de comunicats de premsa, o a més a més d’aquests, van començar a publicar entrades als seus comptes de Facebook, Twitter i Instagram. Pel factor d’immediatesa, la plataforma de l’ocellet blau va ser la preferida per a les reaccions ràpides i els intercanvis accelerats de cops, amb una amplificació quasi infinita a càrrec de llepes i odiadors inefables.

I què van fer llavors les versions digitals dels mitjans seriosos? Doncs es van agafar als tuits com abans s’agafaven als comunicats i es van dedicar a reproduir-los. No només a citar-e el contingut com una dada més en la narració d’una polèmica, sinó a inserir-los dins del text, que així es convertia en un enfilall de tuits, cadascun dels quals permetia saltar al compte del tuitaire. I un cop allà, ves a saber si el lector tornaria o no al mitjà seriós que li havia servit l’excursió en safata.

Però, això sí, l’empresa editora del mitjà seriós està molt preocupada perquè la manca de rigor de les xarxes està desplaçant la professionalitat de les publicacions de solvència contrastada.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte