Eduard Carmona Poeta, rapsode, activista cultural i comunicador ebrenc

Campus de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Avui, per exemple. Detràs del cafè, desenes de joves estudiants, molts, de les Terres de l’Ebre, se saluden, xarren, demanen a la barra, se conten lo cap de setmana. I ho fan en castellà. A Tarragona. A la Facultat de Lletres. Ebrencs i ebrenques, que a casa i al poble viuen en català, però que fora de l’àmbit domèstic i local bandegen l’idioma, inconscients de l’autoodi cap a la llengua a través de la qual han après a anomenar el món, a llegir-lo i a comprendre’s en ell.

Paro l’aurella. Mal fet: ‘crianxades’ plenes de tetes i bros, inserides en un marc mental format per idees tipus “Aquí en España” i ocurrències que han escoltat a la tele en boca de persones que treballen de sortir a la tele -ídols de fang que, com un Kinder Sorpresa, van farcits de baratures inútils i embolicats en una llengua cridanera que, amb caràcters poc definits, actua com un reclam ineludible. I criden. Molt. Tant, que penso que el volum amb què amollen tota la caterva de burrades respon només a l’objectiu d’acallar el filet de veu interior que encara pensa en la llengua dels pares, germans, iaios…, i que, a través de l’entonació i els vocables, els lliga a una terra, una cultura, una vivència ancestral i els planta a la cara la veritat: que estan a molts graus de separació dels Broncanos, Motos, Rociitos i Jugones als quals imiten com una mona, ignorants de l’esperpent que exhibixen. Un dia, tindran una revelació: que esta veu que senten els cus per dins i configura allò que són. Un dia, voran que és l’única veu en què somien.