Notícia

Se’ns juguen al senyalet

Lourdes Cardona Ribes Periodista

Lluny ens queden aquells dies en els quals l’alta política (aquella que es fa en institucions com el Parlament i la Generalitat o més enllà) resultava atractiva per bona part de la població de Catalunya (sobretot per aquells que tenim dret a vot). Altra cosa és la petita política, la que fan des de les administracions més properes a la ciutadania moltes persones amb esperances de millorar el dia a dia dels seus conciutadans. Després d’uns quants anys marcats per l’apatia vers la política i un desinterès quasi total per allò que es debatia al Parlament o per les propostes del Govern, adobats per la creixent desafecció vers Espanya que sentia una part molt important de la societat catalana (de la qual alertava el president Montilla sense que ningú se l’escoltés gaire) originada pels continus cops de porta de Madrid a tota proposta que sortís d’aquí, es va girar la truita.

Els dirigents dels partits de base catalanista i que no han de retre comptes a cap superior de la Messeta Central van posar damunt de la taula un projecte polític que no deixaria ningú indiferent: la independència de Catalunya. Per a molts (els més de dos milions de persones que l’1-O van votar a favor de ser un estat independent) era un propòsit engrescador, que valia la pena defensar en cos i ànima, pel qual fins i tot era de rebut deixar-se estomacar per la Guàrdia Civil. Per a una altra part (el nombre de la qual és impossible de precisar justament perquè no ens hem pogut comptar mai com cal, i que potser sigui tan nombrós com el primer) resultava tan aberrant que calia (i cal) evitar-lo al preu que sigui; si convé, atonyinant els seus veïns “rebels”.

Cinc anys després del Referèndum ni hem aconseguit la independència ni hem millorat gaire (per no dir gens).  Ans al contrari. La plantofada de l’Estat a Catalunya i la seva gent (i aquí no hi ha distincions de cap mena perquè les conseqüències les paga tothom, pensi com pensi) encara ressona. Si bé els indults als polítics i líders de la societat civil condemnats a llargues penes per haver organitzat la votació pretenien escenificar la fi de la repressió vers el moviment independentista. El càstig va ser tan sever que, com deia Soraya Sáenz de Santamaría, va aconseguir escapçar-nos i obrir escletxes insalvables entre formacions polítiques que diuen defensar un mateix objectiu.

Junts i Esquerra o Esquerra i Junts són un matrimoni malavingut que no té altre remei que conviure sota el mateix sostre, encara que es tirin els plats pel cap dia sí i dia també. Ja hem perdut el compte de les seves contínues baralles, l’enèsim episodi de les quals vivim ara després que el president Aragonès hagi cessat el vicepresident Puigneró per plantejar-li una qüestió de confiança.

Refiança és juntament el que manca des de fa mesos en aquest país: entre ambdós partits de govern, entre els membres que en formen part (però si fins i tot es miren de reüll els propis militants d’una mateixa formació i, el que encara és més greu, ho demostren de portes enfora enlloc de rentar els draps bruts a casa!), de la ciutadania vers els dirigents polítics escollits democràticament perquè defensin els nostres interessos i, fins i tot, vers les institucions.

Tinc la sensació que se’ns han jugat al senyalet. Inclús em sembla versemblant que ho facin tan malament a propòsit perquè les persones que ens confessem independentistes, que de veres creiem que al marge d’Espanya les coses podrien anar millor o que veiem en la secessió una oportunitat per mirar de construir una societat més justa i equitativa, ens desencantem definitivament i vulguem tirar la tovallola. Potser se n’acabin sortint... tot i que nosaltres ja vam desconnectar definitivament d’Espanya aquell octubre de 2017 i reconnectar-nos-hi és missió impossible, almenys mentre l’estratègia de l’estat no canviï.

Veurem quan hi hagi eleccions quina és la resposta de l’electorat, sobretot del que se sent enganyat per tot plegat. Només desitjo que la participació en els propers comicis no sigui tan minsa com per donar ales a la dreta, que es deleix per repetir escenaris com el que hem vist a Itàlia i destruir tot allò que tant de temps i tants esforços han costat. Amb aquest panorama, guerra a Europa i una crisi latent provocada per l’augment exagerat del preu de l’energia i del cost de la vida no és d’estranyar que hi hagi molta gent que opti per abstreure’s del que passa més enllà del seu entorn proper i no es refiï de res ni de ningú; i encara menys dels que es titllen a sí mateixos de polítics.

Cercar publicació



Destacats


giny

giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2024

Avís legal

Contacte