Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

No podem entendre ni explicar el present sense remetre’ns a un passat que no tan sols el precedeix, sinó que el fonamenta. Per això són importants les commemoracions. A la fi d’agost el Govern de la Generalitat va aprovar i anunciar les del 2023. Hi trobem noms del món de l’economia com els 50 anys de la mort de l’empresària i mecenes Tecla Sala o el centenari del naixement del professor Fabià Estapé, però sobretot personalitats destacades de l’àmbit cultural. Cal destacar-hi en primer lloc el centenari del naixement de l’escriptor Josep Vallverdú, que continua no tan sols viu, sinó actiu literàriament. Però també el del gran pintor Antoni Tàpies, un artista amb una extraordinària projecció internacional. Dins de la música, se celebraran els centenaris del naixement de dues virtuoses excepcionals: la pianista Alícia de Larrocha i la soprano Victòria dels Àngels, totes dues admirades arreu. Així mateix, es recordarà l’eminent científic Joan Oró, en el centenari del seu naixement, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner en el centenari de la seva mort o la pedagoga Rosa Sensat, que el 2023 farà cent cinquanta anys que va néixer. Al costat d’aquestes efemèrides, que podem considerar relativament properes des el punt de vista temporal, entre les commemoracions reconegudes, hi apareix una altra que ens duu a l’edat mitjana, els nou-cents anys de la consagració de les esglésies de Sant Climent de Taüll i de Santa Maria de Taüll, fites imprescindibles a l’hora de valorar el nostre art romànic.

Vistes en conjunt, totes aquestes fites no tan sols ens remeten a la nostra història més recent o ja llunyana, sinó que constitueixen una representació prou significativa de l’esperit del nostre país pel que fa a la capacitat d’iniciativa, a la creativitat, a l’anhel de coneixement o al talent interpretatiu.

Entre les commemoracions d’aquest 2022, podem esmentar el centenari del naixement dels escriptors Joan Fuster i Gabriel Ferrater, del fotògraf Francesc Català Roca o de l’economista Ramon Trias Fargas, els cent anys de l’inici de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, un projecte de gran abast, impulsat pel científic i mecenes Rafael i Patxot i culminat pel monjo de Montserrat Josep Massot i Muntaner, i els cent cinquanta anys del naixement de la pedagoga, escriptora i activista Francesca Bonnemaison o de la creació de l’Ateneu Barcelonès. Si mirem més enrere, ara fa cinc-cents anys de l’arribada d’Ignasi Loyola a Manresa, on va concebre els seus exercicis espirituals, i en fa set-cents cinquanta de la primera recopilació conservada d’uns textos jurídics que ens ajuden a interpretar, d’una banda, l’expansió dels dominis catalans des de la Catalunya Vella cap al sud a partir de mitjan segle XII, amb Ramon Berenguer IV, amb Costums de Tortosa, i del pes de la presència catalana en la regulació sobre dret marítim, amb Costums de la Mar, punt de partença del Llibre del Consolat de Mar, que hem d’associar al desenvolupament dels Consolats de Mar.

La nostra Diada Nacional és l’11 de Setembre perquè hi evoquem un moment crític de la nostra història, una desfeta militar que comportarà la supressió de les institucions i d’un sistema jurídic profundament arrelat i tenaçment pactat. Enguany hi hem trobat a faltar més generositat i confluència. Els qui reconeixem Catalunya com una realitat nacional, agermanada amb altres pobles amb els quals compartim la llengua catalana, no podem ni negligir ni obviar la transcendència del fet jurídic en la construcció d’un projecte col·lectiu. Ho vam viure en el seu moment amb la recuperació del dret civil propi o amb la implicació de Col·legi de l’Advocacia de Barcelona en l’organització del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). Per això no és pas gens banal que es commemorin els Costums de Tortosa, un codi d’una notable ambició escrit ja inicialment en català, contràriament al que havia succeït amb els Usatges de Barcelona, redactats en llatí i després traduïts al català. Els Costums de Tortosa, que s’orientaven cap a un retrobament del dret comú romà, són el fruit d’una pugna i un pacte, amb sentència arbitral inclosa de 1277, en què els senyors feudals (en aquest cas, els Montcada i els Templers) han de trobar una entesa amb els ciutadans i el poder reial per definir un marc jurídic assumit per totes les parts.

A l’hora d’imaginar el futur, cal extreure lliçons útils del passat. Per això és important que valorem i aprofitem les commemoracions.