Notícia

El prodigi digital del temps dilatat

Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Llegir diaris impresos en paper és bo per al cervell i facilita la comprensió del text molt més que espigolar entre els reclams de les capçaleres digitals, segons un ampli informe publicat pel diari Ara, justament un dels que més aviat va apostar per compaginar les dues maneres d’arribar als lectors de pagament. El paper, insisteix, facilita la concentració, adverteix de l’extensió, jerarquitza els titulars amb la seva distribució en la pàgina, i en acabat serveix per no fer passeres al terra acabat de fregar. Això darrer no ho diu el reportatge, però és veritat. Abans també servia per embolicar les sardines a la peixateria, però ara utilitzen bosses de plàstic compostable.

Llegeixo aquest interessant informe en una edició del diumenge que costa 2,80 euros al quiosc. Més la caminada per trobar-ne un, perquè es tracta d’una espècie en vies d’extinció. Pel diari m’han cobrat el mateix que per tres cafès a la barra del bar de la cantonada (i una quarta part del que m’hauria costat al Florian de Venècia sense suplement de música). És car o és barat? Només puc dir que m’he apuntat mentalment quatre articles per llegir-los al llarg de la setmana. Per recordar-me el compromís, el diari resta a damunt la tauleta. En canvi, la inacabable portada del millor dels digitals desapareix de la meva vista en el mateix moment que entro en algun dels seus articles. Però aquest no és l’únic avantatge del paper. N’hi ha un que no és mèrit seu, sinó demèrit dels digitals: la certesa que avui és avui, i no és ahir ni abans d’ahir. Sembla senzill, però no ho és tant.

Un diari és un mosaic de notícies, comentaris i entreteniments agrupats sota la presidència del factor aglutinant que els proporciona una identitat compartida: la data, que apareix a la primera pàgina i es repeteix en les restants. La data aclareix de què estem parlant quan un text inclou paraules com «ahir», «avui» o «demà». I si un diari publica la notícia que «s’esperen milers de persones al castell de focs d’avui al vespre», i resulta que aquest castell es va disparar ahir, la centraleta traurà fum i l’editor entrarà a la Redacció amb una catana. Metafòricament, és clar.

Ara bé, aquesta mena d’anomalia la trobem dia sí, dia també, a força digitals. No a tots, afortunadament, però sí als suficients perquè siguin massa. Vas tirant avall a la inacabable portada (la home, en diuen els natius i els conversos digitals) fins que et trobes amb la notícia del castell de focs que es dispara «avui a les deu de la nit», i et sorprèn i et desconcerta, perquè tu saps que ahir, a les deu de la nit, vas veure com s’enlairaven els coets. I al programa de la festa major, que reposa a la tauleta de la sala d’estar, diu que avui toca ball d’envelat sense envelat i sense res de pirotècnia. És que han canviat el programa sense avisar, i hi ha dos castells de focs en lloc d’un? No, és que la notícia va ser «penjada» el dia abans i ningú no s’ha entretingut a «despenjar-la».

D’anomalies d’aquest estil, o de notícies amb la paraula «ahir» que relaten fets de fa quatre dies, tantes com en vulgueu. Seria bona cosa que els responsables de les publicacions s’esforcessin a fer una escombrada diària de fulles seques i, per si de cas, substituïssin adverbis com «avui», «ahir» i «demà» per l’esment precís de la data: dissabte 9, diumenge 10, dilluns 11. És el que fa el francès Le Monde, que es comença a distribuir als quioscos de Paris la tarda abans de la data que encapçala les seves pàgines.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte