Carme Ferré Pavia Professora de Comunicació a la UAB

Les previsions sobre el final dels glaciars a tot el món: l’Àfrica, els Andes, els Pirineus, tenen una data coincident i confirmada en múltiples fonts: 2040. En menys de vint anys ja no tindrem glaciars, és a dir, neus perpètues gairebé enlloc del món. Els que viatgeu ja ho haureu vist, el Monte Perdido (Pirineu d’Osca) ja quasi ha perdut el darrer glaciar espanyol i el Mont-Blanc igual, ja és el Mont-Gris. La Comissió Europea vol el final dels combustibles fòssils i la seua presidenta, Von der Leyen, va referir-se el dia 29 passat als 300.000 milions d’euros que el programa RePowerEU destinarà per impulsar aquests canvis.  “L’era dels combustibles fòssils russos a Europa està arribant a la fi”, va afirmar. Caldrà veure si vivim aquests canvis o es queden en desitjos volàtils.

La paraula que temíem ha arribat: irreversibilitat. No hi ha manera de revertir el mal que ja hem fet però cal actuar igualment. En aquest context, que els científics duen dècades denunciant, veiem poques propostes globals i algunes insultants: uns Jocs d’Hivern a un Pirineu sense neu! I una inversió dels més de mil milions d’euros que poden costar aquests Jocs, que hauria de servir per ajudar un Pirineu que necessitarà reinventar-se. Jocs Sostenibles, en diuen, com si poguessen aturar el canvi climàtic.

Si no s’és conscient de les portes giratòries entre poder polític i econòmic, dels compromisos amb un mercat que encara té fons petroliers i gasístics per a dècades, no té sentit que la UE, en lloc de pagar 85.000 milions d’euros pel gas a Rússia, no estigue invertint això en forçar tot el Mediterrani a ser un magatzem d’energia solar, escampar eòlica on es pugui d’Europa i en pensar com buscar alternatives al gas (tant rus com algerià). Només a tall d’exemple, amb això es podria haver ajudat 20 milions de famílies o edificis de veïns a fer-se sostenibles. No dona per a tota la població europea però seria un gran pas.

Es podria pensar que això és un brindis al sol, una reclamació sense contingut però hi ha demandes clares: cal dotar de fons suficients els ajuts a la instal·lació de plaques fotovoltaiques, que empreses i particulars han demanat (més de 13.000 sol·licituds a Catalunya ja al gener de 2022), sabent que molts cops ni els sortirà a compte per a recuperar la inversió en la factura elèctrica. La gent està fent l’esforç pel clima i cal donar-los suport. Si no, semblarà una enganyifa més: Jocs d’Hivern a un Pirineu sense gel; posa’t les plaques solars però no t’ajudem…

Les converses d’aquest estiu han estat de calfred, tots sabem que ens esperen estius eterns, sequera… A Alcanar alguns ja ho tasten: s’han assecat pous de finques, per exemple a la zona del camí de les Cases. Ens calen consignes i decisions valentes amb lleis que ens comminen: a canviar a cotxes no contaminants, a deixar els plàstics d’un sol ús, a comprar de proximitat. Però al costat, ajudes per a fer-ho, lleis que obliguen la indústria i els grans mercats a posar en pràctica el que ja sabem. No és prou que tots els mitjans parlen d’emergència climàtica, calen accions.

Si no, tot serà una gran enganyifa de discursos, el més pur catastrofisme i assumir que les nostres filles i netes viuran en un món a punt de cataclisme per l’aigua i la supervivència. La veritat és que de moment no es pot ser molt optimista: el juny passat als científics del moviment Extinció o Rebel·lió, asseguts a les escales del Congrés espanyol, se’ls van endur detinguts com a terroristes. Tota una imatge: atureu-vos els conscients que ens canteu les vergonyes, que nosaltres us anirem entabanant amb cançons per un futur que no mirem de garantir amb decisió.