Notícia

La plaga del menyspreu

Xevi Bonell Periodista

«Fa més de cinquanta anys que actuo, però això d'avui no ho havia viscut mai. Ho sento, però he d'aturar la funció». I de cop, el que semblava impossible va arribar. Silenci. Les paraules de l'actor Pere Hosta van deixar a tothom astorat. Quedava ben clar que la seva declaració no formava part de Dis_order, l’espectacle que havia començat feia prop de trenta minuts a la plaça Santa Susanna de Girona. Ell, visiblement contrariat, va detallar «ara ve una part una mica perillosa, i amb els nens corrent per aquí... Algú podria prendre mal. No ho entenc la veritat. Els nens fan de nens, però on són els pares que els hi han d'explicar que es pot fer i que no es pot fer quan van a veure teatre?». Ràpida com la llum, la vergonya va aparèixer. Pares i mares es van acostar cap als seus fills i els hi demanaven xiuxiuejant que es comportessin. Després d'aquesta breu, però necessària interrupció, Hosta va decidir continuar l'espectacle. El show va finalitzar amb una petita explosió pirotècnica, i amb una gran ovació d'un públic que buscava la redempció.

Abans del concert de Pink Martini al Festival de Peralada, des de megafonia van fer una petició al públic. Apagar el telèfon mòbil i que sobretot, entenen que la primera indicació no seria complida, no es fessin fotografies ni enregistraments. Per si amb la voluntat del grup no n'hi hagués prou, també van tenir el detall d'explicar que l'actuació es gravaria per una canal televisiu especialitzat. Arguments de pes per entendre que no feia falta treure el dispositiu de la butxaca durant les pròximes dues hores. Quaranta minuts després, a cada fila hi havia com a mínim cinc pantalles il·luminades.

Aquest parell d'anècdotes són només un petit exemple del que passa arreu de casa nostra. Espectacles que deixen de ser actuacions per convertir-se en una improvisada guarderia. Concerts que passen de tenir l’essència d’una experiència única a transformar-se en una simple publicació a Instagram. La desconsideració del públic per la feina de l'artista està estesa arreu. No entén d'edats, d'espais o de format. És una plaga.

M'imagino que el lector pot pensar que no n'hi ha per a tant, «són coses de l'ofici, cada feina té les seves parts negatives» com diria aquell. No li faltaria raó, però alhora no significa que estiguin bé. O el més important, que no es puguin canviar. Afortunadament, les condicions laborals de moltíssimes feines han millorat. No és el cas de la cultura, on la precarietat i les baixes remuneracions estan a l'ordre del dia. No cal afegir-hi la displicència del públic.

M'agradaria que no se'm malinterpretés. Tothom té tot el dret a demostrar el seu desacord, només faltaria. Tampoc parlo de dignificar la cultura, ja que més que digne, m'atreveixo a dir que el seu valor avui en dia és incalculable. Simplement parlo de respecte. No per l'espectacle, peça o experiència en si, sinó per la persona que hi ha darrere. Se'l mereix. El populisme de comentaris com «aquest quadre el pintaria el meu nebot de sis anys», s'han d'acabar d'una vegada. En comptes de fer aquest tipus d'afirmacions, hauríem de donar pinzells a tots els nebots i nebodes. Qui sap, potser aquest gest és l’inici de la carrera artística del proper Paul Gauguin o la d'una futura Frida Kahlo.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte