Notícia

No entenc aquest món

Mairena Rivas Vázquez Periodista

Persones esgotades, desesperades, masegades, abatudes, tristes... persones com tu i com jo, però amb una diferència, el país de naixement. El seu origen els ha portat a ser, lamentablement, persones que escapen del terror, recorren l'infern i tenen com a destí una tanca mortal. A vegades, em pregunto si aquell veí jove que em saluda quan ens creuem pel carrer haurà patit la mateixa odissea que aquelles persones que el 24 de juny van quedar atrapades en una tragèdia a Melilla, persones que migraven i que no van tenir "la sort" de complir el seu "somni europeu". El meu veí acostuma a anar sol, pensatiu, però a vegades el veig conversant animosament amb, de ben segur, compatriotes seus a la porta de casa seva. Compatriotes que potser, vés a saber, també van haver de sortejar fa un temps amb la tanca de Melilla.

Llegeixo l'esfereïdor relat d'Iñaki Williams, el futbolista de l'Atlètic de Bilbao, que va descobrir ja de gran que els seus pares van creuar el desert del Sàhara, van estar en un camp de concentració i van saltar la tanca de Melilla estant la seva mare embarassada d'ell. Una realitat que els pares li van ocultar, fent-li creure que el viatge des de Ghana fins a Basurto, on ell va néixer, el van fer en avió. Un viatge que per a aquella jove parella va ser un periple que l'esportista confessa que no desitja a ningú.

La societat m'empeny a sentir-me privilegiada per ser blanca i europea. Però jo no vull sentir que aquests dos únics trets em fan diferent de ningú. No puc entendre el terror que han de passar persones, com tu i com jo, que l'únic que busquen és un lloc on viure i guanyar-se la vida. Qui sap? Potser per reunir alguns estalvis i poder tornar a casa seva, a aquell poble del qual es van acomiadar un dia amb les butxaques buides i el cor ple d'esperança.

M'entristeix que hagin de patir tant per poder arribar a tenir una vida digna i que, des del "privilegi blanc i europeu", es miri cap a un altre cantó d'una manera tan injusta i inhumana. El 24 de juny hem estat testimonis d'una massacre humana, però el patiment és individual, personal, no és aïllat. Cada persona té un nom, una identitat, una família, una història. No entenc aquest món de crueltat, egoisme, indiferència i hipocresia.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte