Lourdes Cardona Ribes Periodista

“La vida se nos va tan rápido / No hay tiempo de sentir el vértigo / A veces duele más que un látigo / Vivimos bajo un cielo hermético”, canten Fito & Fitipaldis a la tornada de Cielo hermético un dels temes del seu darrer disc, que duu per títol Cada vez cadáver, en la gira del qual tants pavellons omple. El gran Fito Cabrales (confesso que en són molt fan) sovint reflexiona a ritme de rock’n roll sobre el pas del temps a les seves cançons, dissertacions que potser costin d’entendre quan tens tota la vida per davant.

Recordeu com de lentament passaven els dies, les setmanes o els anys quan éreu petits? Oi que semblava que no arribava mai el dia que els pares et deixarien sortir de gresca per primer cop o el dia que faries els 18 anys i per fi et podries treure el carnet de conduir? De sobte, no sabem ben bé quan ni com, arriba un moment que sembla que algú hagi manllevat mesos als anys, dies a les setmanes o minuts a les hores i el temps passa a tot drap. En el meu cas, crec que en vaig prendre consciència plenament quan vaig ser mare per primera vegada i d’això ja en fa gairebé onze anys. 129 mesos que han passat en un obrir i tancar d’ulls, durant els quals aquella immensa panxa que em va fer desaparèixer els turmells l’estiu del 2011 s’ha convertit en una preadolescent megafan d’Eufòria (com diu ella) a qui ja li agradaria tenir el seu propi telèfon mòbil.

Em sento gran (vella fins i tot!) perquè em costa moltíssim d’entendre l’ànsia dels nostres infants de fer-se grans, massa d’hora hi afegiria. Sé que em direu que són les mateixes que devíem tenir nosaltres a la seva edat; però el cert és que no era ben bé a la seva edat sinó, com a mínim, una mica més tard. El món ha canviat, i no pas poc, en els darrers posem que 20 anys. Internet ho ha transformat tot; ha obert moltes finestres d’oportunitat però també ens ha complicat la vida sobremanera als pares i mares. Potser em recordareu que les batalles que hem de lliurar els progenitors avui no difereixen tant de les que havien d’emprendre els nostres pares i mares amb els que avui ho som. Sé que la clau passa per establir límits clars i fomentar un ús saludable i racional de la tecnologia. Però passar de la teoria a la pràctica potser no sigui tan senzill; sobretot quan tens una feina en la qual la tecnologia és fonamental i t’obliga a estar-ne pendent també fora de l’entorn laboral, sobretot quan comparteixes temps justament amb aquelles persones a les quals mires de mostrar que la vida real (per dolorosa que pugui ser de vegades) és millor que la virtual.

La nostra manera de comunicar-nos i relacionar-nos ha variat, i crec que per a bé, No em malinterpreteu pas! No em vull ni imaginar com de dura hagués estat la fase més estricta del confinament sense les videotrucades amb la família o les amistats, sense la possibilitat de complir amb les teves obligacions laborals des de casa estant o sense l’infinit ventall d’opcions d’oci que podíem trobar a la xarxa per omplir aquelles hores en les quals, tipes de treballar, fer de mestra, de cuinera o de fer sessions de manualitats amb la canalla, no sabies què fer. Les noves tecnologies ens permeten sentir més a prop les persones que tenim lluny; però també ens allunyen de les que tenim més a prop. Són les dues cares de la mateixa moneda.

Quants grups d’amics o famílies hem vist en una taula d’un restaurant cadascú pendent del seu telèfon intel·ligent i sense gairebé dirigir-se la paraula? Quants grups d’adolescents tenen dificultats per relacionar-se entre ells sense fer ús dels dispositius mòbils? Això si aquests aparells no es converteixen en la via per introduir a casa els problemes de fora! Quants pares es perden l’essència del festival de final de curs dels seus infants per poder fer una “bona foto” o enregistrar-lo per a la posteritat? Quantes de les milers de persones que el passat 4 de juny vam omplir el Palau Sant Jordi estaven més pendents de fer fotos, vídeos, directes, reels, tik-toks o el que fos del concert que de gaudir-lo, cantant i ballant com si no hi hagués demà? Massa, ja us ho diré. Perquè avui sembla més important deixar constància que s’ha estat en un indret, fet una activitat... que no pas de viure l’experiència amb totes les nostres energies.

Potser sigui perquè ja m’he fet gran o perquè per feina em passo bona part del dia “connectada” que cada cop valoro més les estones offline i miro viure la vida assaborint cada segon, encara que n’hi hagi d’amargs. Potser així, i només així, la vida passi una mica menys de pressa.