Juan Cal Sánchez Periodista

He vist finalment “Alcarràs” la pel·lícula de Carla Simón, amb guió d’Arnau Vilaró, premiada amb l’Os d’Or del festival de Berlin d’enguany. Fa gairebé dos mesos que s’ha estrenat i he tingut a bastament ocasió de sentir i de llegir tota mena de comentaris sobre les intenses emocions que es viuen durant la seva projecció. M’estalvio el resum. Segur que a hores d’ara qualsevol català sap de què va “Alcarràs”, quins són els membres de la família Soler i quin és el drama que viuen i que amenaça amb destruir-los com a família. També m’estalvio explicar que la versió original és en el català que es parla a les comarques de Lleida (català nord occidental) i que els actors són gent normal, triada per la directora en un casting que va durar mesos.

Per molt que coneguis, per molta informació que tinguis sobre la pel·lícula, acabes caient. Les emocions se t’emporten i plores, com la resta dels espectadors, tot sigui dit, per les desgràcies d’aquesta família de veritat, com la nostra, com els veïns que tota la vida han portat els fruits al mercat del nostre poble, com els que fan cua a la comparativa per portar la fruita, les olives, el raïm o qualsevol altre fruit de la terra, cada cop pitjor recompensat per unes empreses de distribució que dominen el mercat i acaben imposant als pagesos preus molt per sota dels costos de producció.

La gran virtut d’aquesta cinta és que Alcarràs és en realitat qualsevol poble de Catalunya, d’Espanya, del món. I per això li van donar aquest premi tan important, perquè tothom, sense excepcions, se sent part d’aquest univers de perdedors on la gent que es dedica a les activitats tradicionals ha de deixar la seva vida, substituïda per la modernitat. Tenim famílies Soler per tot arreu: entre els ramaders d’Osona, els conreadors de vinya del Penedès, els pescadors de l’Empordà, els pagesos de la fruita de les comarques lleidatanes o els ramaders extensius del Pirineu. Tots, cada cop més, es veuen empesos fora de la seva vida, per les estacions d’esquí, pel turisme, pels polígons industrials, pels camps solars o els polígons de molins de vent.

La paradoxa de la vida moderna és que les activitats sostenibles del futur necessiten espai al món rural i això expulsa aquells que durant segles han tingut cura, de paraula i sense contractes –com els Soler- d’un país que s’ha conservat verge, immaculat, gràcies a la misèria. Som, com deia un savi pagès lleidatà –un altre membre d’aquesta família Soler nostra- que la Catalunya seca –l’Urgell, la Segarra, la Conca de Barberà- són la Toscana de Catalunya i ha de ser responsabilitat de tots els catalans assegurar-nos que el paisatge, l’arquitectura, la cultura, la gastronomia, l’agricultura tradicional, puguin ser gaudits per moltes generacions en el futur.

Carla Simón explica una família, la seva, però que en realitat és la de tots nosaltres perquè ha estat capaç de convertir els seus sentiments, el seu patir, la seva vida feliç i trista alhora, en la vida de tots, de nosaltres i de tota aquella gent que lluita cada dia per preservar la seva identitat, aquelles coses que ens fan sentir únics, vinculats a la terra i amb unes arrels molt fondes