Notícia

Ja no parlem de la gent gran?

Núria de José Gomar Periodista

Ara fa dos anys, a principis de juny de 2020, estàvem pendents de les novetats que quinzenalment ens permetien, molt tímidament, començar a sortir de casa després dels dies de confinament més estricte. Teníem una àmplia varietat de mascaretes de tots colors, estampats i teixits i no gosàvem fer mínims plans de vacances per un estiu que preveiem trist i avorrit.

Estàvem commocionats per la tragedia que encara vivíem. Especialment per allò que havia passat a molta de la nostra gent gran. Durant aquella primavera, a molts ens van explicar per telèfon el “final de vida”, com em va dir la veu d’una metgessa desconeguda, dels nostres pares. Els vam enterrar havent de triar quines tres persones, sí tres, els acompanyaven al cementiri, fent l’acte de fe que eren els seus cossos els qui estaven en aquells taüts.

Eren dies que compartíem la sensació d’haver fallat col·lectivament a una generació que s’havia desviscut per donar-nos-ho tot. El benestar material i l’emocional. Bona alimentació, estudis, vacances i, sobretot, llibertat eren coses que ells no havien tingut i que van fer mans i mànigues perquè nosaltres tinguéssim.

La pandèmia ens va fer adonar-nos que feia temps que socialment no els estàvem tractant com mereixien. Fer-se gran, emmalaltir i necessitar viure en una residència ja era un malson abans de la covid. Més enllà del dol emocional que comporta haver de separar de casa seva algú que t’estimes, comença un feixuc procés de tràmits burocràtics i, en molts casos, porta les famílies a esforços econòmics asfixiants que no estan a l’abast de tothom.

Te n’adones que, com a societat, no tractem als grans com ho faríem amb altres col·lectius. Al poble on visc, de gairebé 12.000 habitants, no hi ha residència per a la gent gran. A aquestes edats, i encara més quan es tenen malalties cognitives, la proximitat és molt important, entre d’altres perquè permet mantenir la relació diària amb l’entorn físic (els llocs coneguts) i social (la família, els amics, els veïns). Malauradament, el fet d’haver de portar la gent gran lluny d’on ha estat el seu lloc de residència està a l’ordre del dia.

Ara fa dos anys, la reflexió sobre com estàvem tractant la nostra gent gran ocupava un lloc dominant a l’agenda mediàtica (articles, tertúlies, bitllets d’opinió) i a les converses, amb grups híperreduïts, que tot just començàvem a fer.

Vaig ser de les qui va creure que l’opinió pública, colpida per l’experiència que havíem viscut, provocaria un canvi en el paper que donaríem a la gent gran a la nostra societat i, en concret, que veuríem un canvi radical en el sistema d’assistència al col·lectiu.

Han passat només dos anys. Ja no tenim tanta varietat de mascaretes i les fem servir en comptades ocasions. Afortunadament, tornem a reunir-nos amb la família i els amics. Podem acompanyar les persones que estimem en els seus últims moments, i comencem a planificar unes vacances que tenim ganes d’assaborir al màxim. Però tinc la sensació que de la gent gran ja no en parlem tant, i que les coses no han canviat gaire respecte d’abans de la pandèmia.

I ens equivoquem. Perquè una societat que no aprofita la sapiència dels més grans i no els brinda el respecte que mereix la seva aportació al col·lectiu no té un bon futur.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte