Fa uns mesos va néixer la meva primera filla. Durant aquest temps, des que va començar l'embaràs i, sobretot, en el part i el postpart, me n'he adonat que moltes coses no són com me les imaginava, o com me les havien fet imaginar. La maternitat està plena de llums, però també d'ombres, és un procés complex que et capgira la vida i que en molts moments et posa entre les cordes. Una petita (gran) revolució que t'ho canvia i reestructura tot.

Durant aquest temps, com a periodista, he reflexionat molt en la construcció de la maternitat que es fa des dels mitjans de comunicació. Es parla poc d'embaràs, part, postpart o criança: són coses menors, no productives i que afecten sobretot a les dones i que, per tant, no mereixen un espai en el debat públic. Coses que cadascú ha de gestionar a casa seva, processos invisibles. I quan sí que se'n parla, quan la maternitat té un espai en els mitjans, sovint es fa des de la idealització: els mitjans tendeixen a presentar-la com una situació tranquil·la, idíl·lica, en la qual no hi ha conflicte i tothom ha d'estar content. La típica imatge d'una dona embarassada tocant-se la panxeta, les imatges de nadons acabats de néixer dormint plàcidament en un bressolet mentre la seva mare se'ls mira de lluny o d'una parella -d'home i dona, per suposat- passejant amb els seus nens. Com pot ser que la maternitat, una qüestió tan universal, que afecta tota la humanitat i sense la qual cap de nosaltres estaríem aquí, estigui tan poc representada, i tan malament?

Òbviament no són només els espais informatius els que han contribuït a la creació d'aquesta mena de maternitat naïf. La publicitat, la ficció televisiva o el cinema han bolcat durant anys relats que poc tenen a veure amb la realitat. El sistema, patriarcal i capitalista, s'ha ocupat de construir una mirada totalment irreal. Ha amagat la part més animal, la sang, la suor, la caca, la llet, els plors, i ho ha deixat tot ben net perquè embaràs, part, postpart i criança semblin un camí llis, net i tranquil.

Els mitjans de comunicació han contribuït durant anys en la construcció d'uns discursos que, com deia, generalitzen i idealitzen les maternitats, quan realment hi ha tantes experiències com persones diferents i no sempre són 100% positives. Però no només això. També han contribuït a la identificació de la maternitat amb l'èxit: una mare és una dona plenament realitzada. Obviant, per suposat, que la vida d'una dona pot ser totalment plena sense tenir fills, i obviant també que hi ha moltes dones que no podran ser-ho al llarg de la seva vida per diferents circumstàncies i pressuposant que per tant, la seva vida no serà completa. Però hi torno: no només això. La llista podria ser eterna: els mitjans també han contribuït a alimentar exigències sobre el cos, el pes o la recuperació de les dones que han estat mares, han invisibilitzat la violència obstètrica, han alimentat el mite de la "mare superwoman" que pot amb tot i que sempre sap satisfer les necessitats dels seus fills -i de pas, de la resta de la família i del marit-, i un llarguíssim etcètera que no es correspon amb la realitat.

En resum, les mares han estat invisibles, excepte quan els ha convingut. Llavors les han tret a la llum per alliçonar-les sobre com han de ser: abnegades i amb un somriure permanent als llavis.

No cal dir que ja ha arribat l'hora de canviar aquest relat.