Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l'Anoia i Veuanoia.cat

Qualsevol forma de violència és una xacra a erradicar. Massa sovint s’utilitza la força com a recurs per resoldre situacions en les que es considera que s’han esgotat altres vies. La llei del més fort es fa palesa en l’àmbit geopolític, però també en la convivència de la societat propera. Un recurs fàcil dels qui disposen d’algun poder damunt els altres i l’exerceixen.

No hi ha forma de que ens desempalleguem de la bestia primigènia i la civilització sembla quedar-se tranquil·la amb les paraules i les manifestacions de rebuig. El combat per aconseguir una societat harmònica, hauria de ser constant i no deturar-se només en la repulsa.

No es pot admetre que es dificulti la construcció d’una societat més justa, limitant espais d’igualtat i confort, posant condicionants i entrebancs a determinats estaments civils o classes socials.

No ens quedem només en la crítica dels altres, pensant que són només ells qui utilitzen la violència. També n’hi ha en els espais més íntims i propers, sigui de gènere o d’altres formes, com el ‘bullyng’ en el treball i en les escoles, on es fan servir pressions de tota mena per obtenir el que es desitja.

No ens quedem només amb el “ja n’hi ha prou!” com a crit de queixa davant la repetició de casos que veiem a diari en els mitjans de comunicació. A les escoles ja s’educa la mainada perquè vegin que hi ha vies diferents a la baralla i l’enfrontament. Però cal més constància i rigor car, a vegades, els infants veuen incoherències quan se’ls apliquen càstigs inadequats o valoracions injustes dels rendiments curriculars.

No n’hi ha prou amb la condemna formal quan es respon amb escreix davant el que es considera una ofensa o agressió. La ponderació i el diàleg sempre haurien de ser el camí.

No n’hi ha prou amb que la justícia esbrini el com i el per què s’ha produït un delicte i imposi les penes que les lleis determinen, perquè continua el neguit de saber que encara no hi haurà cap garantia de que es pugui fer cap activitat a l’aire lliure, sense la por de ser objecte de violència.

No n’hi ha prou amb el càstig d’aquells que transgredeixen les normes de convivència. S’ha d’aconseguir que aquesta sigui pacífica i enriquidora i s’ha de construir damunt de bases socials consistents.

No n’hi ha prou amb que la societat faci passos per avergonyir a aquells que es valen de la força i de la seva posició de poder o de gènere, perquè els foscos pensaments es repeteixen al llarg de la història. També les explicacions i excuses per justificar el que és injustificable.

No n’hi ha prou dir que “tothom té dret a viure en pau”. Cal treballar en la millora i progrés individual, recolzant-se en una societat que ajuda en les diferents etapes del camí de creixement personal. Perquè només així la comunitat té sentit i es fa forta i cohesionada, aconseguint l’eliminació de fets i circumstàncies que alienen, limiten i s’imposen per força.

Cal valor per dir no, però no n’hi ha prou. En el decurs de la vida hi ha molts entrebancs dolorosos i impossibles d’evitar, però són inadmissibles aquells que intencionadament són provocats pels que ens envolten. S’ha de plantar cara a aquells que volen imposar la seva voluntat per la força, siguin càrrecs públics, policíacs, judicials, o per las seva posició i que fan mal ús del seu poder en benefici propi o d’aquells qui li han donat el càrrec.

No s’ha de claudicar sabent que, gairebé sempre, els fets i les idees s’imposen sense cap dret a fer-ho, utilitzant els nostres recursos per condicionar-nos i controlar-nos.