Beth Codina Presidenta del grup EL 9 NOU

L’informe FRESC de l’Agència de Salut Pública de Barcelona revela, fruit d’una enquesta feta a més de 3.000 adolescents de la ciutat, que un 51,5% de les noies d’entre 13 i 19 anys, estudiants d’ESO, batxillerat i mòduls professionals, es declara homosexual o potencialment bisexual. En el cas dels nois aquesta xifra baixa al 22,3%. Una proporció similar, superior al 50%, de les noies de segon de batxillerat declara haver patit assetjament sexual, vers un 8% dels nois de la mateixa edat.

Fa unes setmanes, Abigail Shrier, periodista de The Wall Street Journal i autora del llibre Un daño irreversible. La locura transgénero que seduce a nuestras hijas, explicava a La Vanguardia que el nombre de cirurgies de reassignació de sexe entre dones biològiques s’havia quadruplicat als Estats Units els darrers anys.

Són fenòmens diferents, en absolut equiparables, profundament complexos i polifacètics, però diria que tenen alguna causa en comú.

Sens dubte, el motiu principal d’aquests canvis és l’alliberament de tabús i cotilles imposats durant anys –en realitat segles– per societats patriarcals, conservadores i religioses, que han sotmès i menystingut les dones i condemnat l’homosexualitat. Afortunadament, els joves nascuts al segle XXI són oberts i audaços i expressen sense manies ni prejudicis les seves inclinacions amoroses i sexuals. I els no tan joves, a poc a poc, ho anem acceptant i acollim com a normals comportaments naturals, admesos i estandarditzats en d’altres societats com la Grècia antiga i multitud de tribus poc influïdes per la civilització occidental imperant, però velats fins fa poc a la nostra societat.

Diria, però, que més enllà d’aquesta alliberació sana i necessària, hi ha d’altres arguments que expliquen la profusió de dones que opten per relacionar-se amb altres dones i de les que se senten incòmodes amb el gènere femení que la biologia els ha assignat.

És evident que malgrat els avenços, i com il·lustra la dada que encara avui a una ciutat cosmopolita i oberta com Barcelona la meitat de les noies de 18 anys s’ha sentit alguna vegada assetjada, ens queda molt camí per córrer fins arribar a la plena igualtat. I algunes s’han cansat d’esperar.

Cada vegada són més les dones fartes d’una societat que les considera passives i monògames. I ja no volen continuar interpretant aquest rol. Estan desencantades d’homes que s’han desentès de canviar bolquers, primer dels fills –estadi ja superat afortunadament entre algunes generacions– i després dels seus vells, i aquí encara són una molt rara excepció els homes que tenen cura dels seus pares quan aquests esdevenen dependents. No en sé, no puc, em fa angúnia... o senzillament no dic res i miro cap a una altra banda.

Les nostres joves estan cansades d’homes que encara es pregunten quan una dona participa en un tertúlia si l’han escollit per cobrir la quota femenina o per fer de florero. I que mai es pregunten per quin motiu han estat seleccionats els seus contertulians masculins. Estan tipes de mascles alfa que viuen la vida com una competició constant, en termes d’èxit o fracàs, atemorits per l’amenaça de la humiliació. Homes violents i possessius, que busquen en la dona algú que els admiri, els cuidi i els satisfaci, per regar el seu ego. Es rebel·len contra una societat que cosifica els seus cossos i les indueix a maquillar-se i mantenir-se eternament primes, joves i atractives i que les valora sobretot per allò que aparenten, quasi mai pel que valen.

I contra aquest constrenyiment, algunes opten per renunciar als homes i d’altres per renunciar a ser dones. La qüestió és deixar de ser princeses.

Sigui com sigui, la seva revolució és el fenomen més interessant dels temps que ens ha tocat viure i juraria que, ara sí, el futur és d’elles.