Núria de José Gomar Periodista

La Llei 25/2015 del Voluntariat i de foment de l’associacionisme comença dient: “Catalunya disposa d’un teixit associatiu consolidat, sòlid i de gran tradició, que ha constituït part de la seva identitat. Les persones compromeses en l’acció col·lectiva a partir de la implicació en associacions d’índole diversa, amb llur actuació voluntària, lliure i compromesa, han contribuït a la millora constant de les condicions de vida, entesa en tots els seus àmbits, i en el desenvolupament de la societat i la cultura catalanes.”

Qui més qui menys haurà pogut constatar, en el seu entorn immediat, aquesta realitat. Convivim amb voluntariats de molts tipus i intensitats: social, cultural, esportiu, fins i tot, polític. Persones que de manera altruista col·laboren amb entitats que ajuden a col·lectius vulnerables, monitors que dediquen els caps de setmana a iniciatives d’educació en el lleure, veïns que organitzen clubs de lectura, funcions de teatre, que formen part de les juntes directives de tota mena d’equips esportius. I, perquè no, també persones disposades a invertir temps i esforç a millorar els seus pobles i ciutats de manera solidària, des dels governs municipals.

Els mitjans de comunicació locals també estan estretament lligats a la participació voluntària. El moviment de les ràdios i de les televisions locals, per exemple, neix de la il·lusió, el compromís i la feina, no remunerada, dels veïns que volien millorar la informació de proximitat i els espais de participació en l’àmbit de proximitat.

La consolidació d’aquests mitjans, la regulació i la implicació, directa o indirecta, de l’administració han permès la professionalització d’aquestes empreses, la qual cosa, afortunadament, garanteix el seu objectiu essencial: donar als ciutadans una informació local de qualitat. Molts d’ells, però, encara compten amb un gruix de voluntariat important. Col·laboracions de temàtiques i formats que enrequeixen l’oferta, que per nombre i cost d’altra manera no podrien tenir, i que extenen les arrels que els lliguen al teixit ciutadà del seu entorn.

La tendència de bona part de nosaltres a la queixa ràpida hi és i hi ha estat sempre. A vegades, sense temps per conèixer i valorar adequadament l’esforç i els condicionants que hi ha darrere d’aquell acte o iniciativa que no ens ha satisfet. La facilitat de transmetre el nostre malestar, especialment a través de les xarxes socials, pot ser un fre per als qui de manera altruista estan disposats a enredar-se a fer coses per als altres sense voler una retribució econòmica a canvi.

Fer accions voluntàries, total o parcialment, no comporta un guany en diners, però sí que té remuneracions d’altra mena: aprendre, créixer emocionalment o, simplement, sentir-se satisfet, entre moltes d’altres.

Per a la societat, els beneficis són igualment innegables. Ens enriqueix, ens fa arribar a molts més llocs i de millor manera. Ens interrelaciona i ens fa ser molt millors individualment i col·lectiva.

Si la Llei reconeix el fenomen com un tret identitari és en bona part per l’educació que hem rebut a l’escola, a casa i també en el lleure. Treballem per garantir el foment del voluntariat a l’educació i, entre tots prestigiem-lo. I abans de caure en la crítica fàcil, pensem si hi podem aportar alguna cosa.