Josep Lluís Gil Rivera Co-director de La Vall de Verç

No em caracteritzo pels meus dots d’endevinar res. Soc més de certeses i de constatacions. En plantejar-me el motiu sobre el qual volia centrar aquesta meva col·laboració confesso que, com és habitual, tampoc tenia clar el tema a tractar. Vet aquí que, en verificar quina va ser la meva darrera aportació en aquest fòrum, m’adono que, potser, aquella vegada alguna cosa sí que vaig encertar. Malauradament.

Llavors, volia fer una giragonsa sobre el paper de la premsa i, més concretament, el dels periodistes enfront de les temptacions dels poders de tota mena per controlar el discurs. Res no em feia pensar que la meva referència, a títol d’exemple, a les pràctiques d’un dictador com ho és en Putin, esdevindria premonitòria d’una realitat que ningú més que ell, i no pas el temps, han confirmat. Malauradament.

Més enllà de les causes de la guerra que ara ens ocupa i ens preocupa i de la seva inutilitat, com totes les guerres, pren un relleu especial el paper del periodisme. Parlo del periodisme compromès, en tant que vocacional, en tant que notari de la realitat. La veritat és una fal·làcia. La realitat és crua i no admet gaires adjectius. En els dies que estem vivint, un cop més una colla de professionals ens acosten l’evidència de què la guerra és una anomalia, un despropòsit, una vergonya humana. Malauradament.

No és pas amb gust que veiem imatges, llegim cròniques, escoltem relats de la gent que pateix i que fuig de la barbàrie de les guerres. Sense periodistes que arrisquin llurs vides no hi hauria evidències de les atrocitats que es perpetren en nom d’una suposada raó de país, d’una mal anomenada raó d’estat. La gent que mor als fronts, els maleïts efectes col·laterals, la destrucció massiva, no existirien per a les nostres consciències benestants, si no hi hagués algú amb una càmera, amb un micròfon, disposat a apropar-nos la barbàrie. Malauradament.

No és pas un simple homenatge. Vaig més enllà. En tot cas, més m’estimaria haver-ho de fer per altres causes més innòcues. Hem vist periodistes arriscar la vida al front de guerra i també davant de les càmeres, com ha passat a la TV russa. Vivim un món cada cop més hostil amb la veritat, amb la justícia, amb l’humanisme, per la barra d’uns dirigents autoritaris, plens de maldat, d’egoisme i de cinisme. Per això, pel sacrifici de mostrar la crueltat i la inhumanitat de les guerres, el periodisme segueix essent un motor necessari, capaç de remoure’ns de la nostra posició de confort. Per narrar la realitat. Malauradament