Gerard Xarles Editor d’Empordà Gastronòmic i Revista del Baix Empordà

Coincidint aquesta mateixa setmana amb la celebració del Dia Internacional de les Dones per recordar la lluita d’elles i la constant recerca de l’equitat entre ambdós sexes, ja que existeix des de temps remots una bretxa abismal de gènere en les institucions encarregades de vetllar pel suposat benestar de la població. L’estat no ha estat present per a les dones, les condicions laborals no han estat iguals que les dels homes, “el sostre de vidre” ha amartellat sempre. Per més que s’han denunciat les injustes condicions socials, les dones en el segle XXI continuen patint diferències en aquest camp. En temps passats, assignada al rol tradicional de la casa, que una dona que sortís d’aquest esquema era considerat un atemptat contra l’ordre social.

La igualtat entre persones és el pilar fundacional de tota construcció cívica, sense ella no és possible la justícia, i ben sabut és que la dona pel fet de ser dona s’ha emportat la pitjor part de la història. És necessària la reflexió fins i tot després de segles, no és massa tard per invertir el destí del 50% d’una humanitat per prendre partit en aquesta epopeia .

Com molt bé escrivia Jaume Fàbrega, fa un temps, no fa massa anys era més aviat estrany que els homes cuinessin, i de fet encara ho és en diverses cultures, amb una excepció: la barbacoa o rostit a la brasa sempre és practicada pels homes, si bé aquest probablement sigui l’exemple definitiu del que l’antropòleg Claude Lévi-Strauss anomenà l’exocuina o cuina dels homes, destructiva, poc sana i poc sostenible davant de l’endocuina o cuina de les dones, veritable, sana i sostenible. Aquesta endocuina no és una altra que la que Josep Pla definia com “la nostra vella cuina familiar”, una cuina tradicional basada en els productes de la terra i de temporada que és la única que pot omplir les expectatives del dia a dia i la única que, al final, val l’alegria de conservar.

Les dones, és evident, han cuinat sempre, elles han inventat les sopes, els guisats, cassoles i platillos, han excel·lit en els arrossos i fideus, en els rostits i en molts altres plats i postres. Però quan la cuina i la gastronomia es van convertir en una activitat intel·lectualment “ben vista” van ser relegades a un segon o tercer pla rere els fogons.

Per què si durant mil·lennis ha estat la dona la que s’ha fet càrrec de l’espai domèstic –bàsicament, l’espai de la cuina– quan la cuina ha esdevingut un “art” ha estat monopolitzada pels homes?

Han hagut de passar molts anys perquè figures com Carme Ruscalleda –la primera dona en aconseguir les tres preuades Estrelles Michelin darrere els fogons del restaurant Sant Pau de Sant Pol de Mar (1988-2018)– i més endavant Fina Puigdevall de Les Cols d’Olot (amb dues Estrelles Michelin des de l’any 2010), adquireixin un reconeixement i un estatus que fins aleshores només semblava reservat als homes. Poc a poc alguna cosa s’està movent, i s’està movent amb força, en el món de la cuina i la gastronomia, a tots els nivells.

Serveixin aquestes quatre ratlles per aplaudir i reivindicar l’imprescindible empoderament de la dona a les cuines no només de l’Empordà sinó d’arreu de Catalunya, lluny de les modes imperants, les polítiques imposades i sense complexos de cap mena.