Mairena Rivas Vázquez Periodista

Confesso que anar a comprar roba és un exercici que m’angoixa bastant. No és que no m’agradi la moda. De fet, soc capaç d’admirar firmes que dissenyen autèntiques obres d’art. Però entrar a la botiga, trobar aquelles peces que s’ajustin més “al meu estil”, quan ni jo mateixa sé si tinc un estil, encertar amb les talles i anar a l’emprovador és tot un procés que m’aclapara. Sobretot quan allò que semblava que m’agradava no m’entra i allò altre que no m’agrada tant no em convenç.

Aquesta falta d’interès per trencar amb unes rutines marcades per la roba de color negre i millorar el meu look me la provoca, en bona part, haver descobert, des de l’experiència personal, que moltes marques no pensen en el cos real de la dona quan confeccionen les seves col·leccions. Per això quan escolto l’actriu britànica Emma Thompson afirmar amb resignació, durant una compareixença a la Berlinale, que “a les dones ens han rentat el cervell perquè odiem els nostres cossos” m’envaeix una tristesa terrible, perquè penso que té raó. “Tot el que ens envolta ens recorda com d’imperfectes som”, remarca l'actriu, i penso que torna a tenir raó.

Un dia, ja fa temps, i aquest és un relat personal ben cert, vaig entrar en una botiga amb la ferma idea de comprar-me un vestit d’estiu. Com sempre, dubtes i més dubtes, perquè no em resulta fàcil decidir què és allò que em pot quedar bé i allò que no. Hi havia un únic emprovador i reconec que vaig estar uns minuts davant del mirall intentant autoconvèncer-me que m’havia de comprar aquell vestit que havia elegit, perquè em semblava maco i no m’anava estret. Les meves inseguretats em van portar a obrir la cortina a la recerca d’un dependent o d’una dependenta que em puguessin aconsellar, però no vaig tenir sort, no hi havia cap empleat a prop de l’emprovador en aquell moment. Qui si que estava allà era una noia de poc més de vint anys esperant que jo sortís per entrar a emprovar-se unes quantes peces que penjaven del seu braç. Jo, sense conèixer-la de res, em vaig confiar i li vaig preguntar si li semblava bé com em quedava aquell vestit. Em va etzibar sis paraules que encara avui ressonen al meu cap: “Si no tens un altre cos!”. Xof. Tocada i enfonsada. Vaig tornar a l’emprovador, em vaig treure el vestit, el vaig deixar sobre una pila de roba i vaig marxar apenada per aquell cop baix.

Escriure sobre aquesta anècdota en aquest article m’ha fet pensar que realment el comentari d’aquella noia va ser un atac directe contra el cos femení d’una persona normal i corrent que només volia comprar-se un vestit d’estiu. La pressió estètica que s’exerceix sobre les persones és tan gran que accentua els complexos i els prejudicis i entela la bellesa i els atractius. Sempre he cregut que la bellesa ve definida per la forma de ser de cada persona i no pel seu físic. Una creença que m’aplico a mi mateixa i que, afortunadament, em puja l’autoestima i fa desaparèixer les inseguretats.