Lourdes Cardona Ribes Periodista

No sé si és pura casualitat, però el mes de febrer ja fa uns quants anys que per a mi és sinònim de males notícies. Enguany no ha estat pas una excepció; i no només a nivell personal. L’esclat d’una nova guerra, aquest cop en un país europeu, el passat 24 de febrer corrobora la meva tesi. Malgrat la gravetat de la situació, permeteu-me que no parli del conflicte obert per Rússia a Ucraïna. Més enllà de creure fermament en la pau i el diàleg com a vies per resoldre les divergències, no hi entenc de geopolítica i crec que no en sabem ni la missa la meitat de tot el que s’hi cou. Per tant, crec que el més intel·ligent és deixar aquest tema per a les persones que en saben. Tampoc no us parlaré de la crisi (acarnissada) al PP, tot i aquí sí que m’hi abonaria amb ganes...

Aquest cop, malgrat que el món trontolli al nostre voltant, el que el cor em demana és escriure sobre el daltabaix emocional que visc des que el passat 17 de febrer poc abans de les 12 del migdia em sonés el telèfon. L’estimat historiador Ramon Boleda, de qui se’n commemora el centenari just aquest cap de setmana al seu Verdú natal, em va tirar la millor floreta que al meu entendre pot rebre un periodista: “Ets molt humana i això es nota en la feina que fas”, em deia. Sempre he pensat que aquesta qualitat em permet posar-me en la pell de l’altre i, en conseqüència, tractar els temes sensibles amb la cura i el respecte que mereixen les víctimes; encara que això suposi patir amb elles. Mai me n’he amagat. Em considero de l’escola de Carles Capdevila i fan incondicional de les seves columnes. Però segurament, en aquests moments, aquesta humanitat esdevingui un punt feble difícil d’esquivar. I fa que res tingui tanta importància per a mi com l’allau de sentiments, a voltes contradictoris, que m’assetgen. El 17 de febrer cap a les 10 del matí el pare moria i des d’aleshores que em costa pensar en res més. Per això aquest escrit te’l dedico a tu.

Dues trucades, insistents, d’una persona que no m’acostuma a trucar ja em feien malpensar. La desconfiança es confirmaria en despenjar. El temps s’aturaria uns instants i el món començaria a donar voltes. Acabava de saber que havies mort i les llàgrimes em saltaven galtes avall com una nena petita. Agafava aire i bevia una mica d’aigua abans de tornar a agafar el telèfon per comunicar la notícia als meus germans, que també es van quedar estorats. Havia de marxar, el cap m’anava a mil i vaig decidir enllestir quatre coses a la feina abans d’anar-me’n; perquè quan ho fes em volia centrar en acomiadar-te. Aprofito per agrair als meus companys i cap el recolzament rebut en aquest moment de tanta vulnerabilitat.

Per a mi havia de suposar tancar una etapa de la meva vida, però ara veig que serà més complex que això. La nostra relació sempre havia estat poc convencional, per definir-la d’alguna manera i evitar donar detalls dels quals ningú n’ha de fer res. No vas ser el pare que necessitàvem que fossis, crec que no et ve pas de nou. Però, malgrat tots els malgrats, amb els anys (i aquí parlo per mi), vaig aprendre a acceptar les teves limitacions i a teixir un nou vincle entre tots dos. Un lligam que es traduís en un tracte sa. Llàstima que ens costés tant! Ara, en aquest equilibri, m’hi podria haver passat anys. Crec que hauria servit per tancar del tot velles ferides i, sobretot, perquè els teus néts tinguessin l’oportunitat de tenir avi, encara que fos inusual. Sort que entre confinament i coronavirus ens vam poder veure una darrera vegada abans que el teu cos, malmès per diverses avaries, digués prou, de sobte, aquest cop sense avisar.

Tanco els ulls i et veig estirat al taüt. Penso en el teu nom escrit sobre la làpida provisional al cementiri que espia entre rams de flors i sento una necessitat ingent de conservar alguna cosa de tu, algun record teu, que faci que no te’n vagis del tot. Em desconcerta el torrent emocional en què navego des que te’n vas anar. Em sorprèn que em faci tant de mal després de tot... Pare, pots descansar en pau perquè t’hem perdonat les faltes i sabem que, a la teva manera, ens estimaves. Nosaltres també t’estimem.