Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l'Anoia i Veuanoia.cat

A finals de gener vaig llegir un article de Rosa Silverman, a The Telegraf. Em va fer pensar si el que ella explicava de Gran Bretanya podria assimilar-se al que passa a casa nostra. La curiositat em va portar a descobrir que, segons dades del INE del 2018, el 79,2% de les dones de 25 a 29 anys no ha tingut fills, percentatge que s’incrementa al 88,1% entre 18 y 30 anys. El 52% de 30 a 34 anys encara no n’ha tingut. El percentatge de les dones que no han estat mares entre 35 y 39 anys és del 27,8% i del 19% en les de 40 anys i més. Ja és una tendència significativa retardar la maternitat, o no voler tenir fills.

Curiosament les estadístiques posen l’accent en les dones, com si la parella no fos normalment necessària per a la concepció, però expliquen que el 95% dels homes menors de 30 no tenen fills. La maternitat la decidim les dones, sabent que els nostre rellotge biològic és diferent. El moment de tenir fills sol ser tema de debat en la vida en parella i moltes dones han hagut d’esforçar-se per explicar que potser no seria tan mala idea ampliar la família més aviat que tard, malgrat l’home se senti millot allunyant la paternitat.

Normalment s’estudia fins els divuit o vint-i-quatre anys, si es va a la Universitat i s’han de fer cursos d’especialització. I després comença la inserció laboral. Es diu que les dones estan avui prioritzant la millora professional per damunt de tenir una família. Especialment quan s’ha assolit una bona feina i tenen por de perdre-la. I justament quan comença a situar-se professionalment se li planteja el tema de la maternitat. Retardar-la té les seves servituds. Esperar fins als 40 per tenir la família desitjada no sempre funciona. A més edat, els embarassos solen requerir més precaucions.

Racionalment mai sembla ser el bon moment per portar un nou membre a la casa. Per això sovint s’acaba escoltant l’instint matern i es tanquen els ulls davant els problemes que poden venir, tirant pel dret decidits a fer front a totes les responsabilitats, sabent que no sempre es podran tenir treballs flexibles i sovint es produiran discrepàncies entre l’horari de la feina i el dels fills. Caldrà organitzar-se amb formules precàries i imaginatives. L’arribada dels nens condiciona els ingressos i incrementa significativament la despesa. I s’ha d’acceptar que no han de ser els avis, les guarderies o els col·legis qui eduquin la prole i la facin créixer, sinó que és la parella qui ha d’adaptar-se a la nova realitat.

Després de la maternitat, aquelles que van aturar la seva activitat professional amb una excedència o per renuncia, estadísticament veuen que durant sis anys després del retorn a la feina, guanyen de mitjana gairebé la meitat de percebien abans. Les estadístiques també expliquen que el 86% de les dones ha hagut d’enfrontar-se a algun tipus de discriminacions i desavantatges en la reinserció laboral després de l’aturada legal per maternitat.

La societat està acostumada a que la dona anul·li totes les consideracions pràctiques i que les més joves aparquin les seves ambicions professionals. S’ha de convenir que, tot i que en teoria la societat voldria que les dones tinguin fills, no s’ha aconseguit fins ara crear les condicions perquè esdevingui una decisió atractiva o racionalment sensata. Per això la tendència a la maternitat retardada es consolida i l’índex de natalitat no para de baixar. Si realment es vol revertir aquesta situació, caldrà no oblidar què és el què ho provoca.