Notícia

Anem a simplificar les coses

Juan Cal Sánchez Periodista

Si l’automòbil ens va canviar la vida i la forma en que entenem allò que ens envolta, imaginin per un moment com ens afecta, i ens afectarà encara més en el futur, el pes gairebé insuportable d’allò que podem definir, per tal de mirar-ho globalment, con el món dels mòbils, les xarxes, la hiperconnexió. Pregunti´s, lector, quantes hores dedica a mirar el seu telèfon mòbil, a fer coses amb ell. A les trucades gairebé res, perquè ara no truquem per telèfon, enviem missatges per whatsapp, siguin de text o d’àudio. La gent no parla, intercanvia missatges on es diu coses sense que hi càpigui la interrupció de l’interlocutor. A les xarxes socials és al que dediquem més temps, tant pel que fa a les activitats d’oci, com ara mirar el que fan els altres, les fotos que pengen, allò que opinen, els vestits que es posen, etc.; com pel que respecta al que podríem qualificar com a “vida social”, és a dir, tenir contactes, penjar comentaris, opinions, imatges i vídeos de les coses que fem per a que els altres en tinguin constància. També es coneix com a “postureig” i, ara per ara, a aquestes alçades del segle XXI, ja és imprescindible per a garantir la socialització de les generacions més joves, d’aquells que han nascut amb un telèfon intel·ligent sota el braç (excepte si són fills dels grans capitostos de Silicon Valley, que ho tenen absolutament prohibit). Sense voler, hem convertit els nostres fills, o els néts, en un nou segment de clients per a les empreses dedicades a la venda de la tecnologia mòbil quan aquestes ja estaven gairebé a punt d’arribar a la saturació del mercat.

Amb aquesta realitat, no ens ha d’estranyar que tot allò que importa giri al voltant de les xarxes i ho faci de la forma singular en què es produeixen les converses (crits eixordadors més aviat) dins d’aquest món social, sobretot si es diu Twitter, però cada cop més a les altres plataformes. Un concurs sense importància sobre quina cançó presentarà Espanya al festival d’Eurovisió esdevé en una baralla campal entre els partidaris d’unes neofolkòriques gallegues, una “indie” catalana o una ballarina d’Olesa de Montserrat. El cas interessa fins i tot a gent que mai ha vist, ni veurà, el festival i arriba a les més altes instàncies del país, on es discuteix si tenen raó aquells que criden des del galliner de Twitter sobre l’existència de frau en el concurs de Televisió Espanyola. Tot plegat és una metàfora del món cap a on anem, condicionat per la irracionalitat del debat virtual. Quin debat! De les bronques més arrauxades, on guanya qui més crida i no qui millor argumenta. Malauradament, de la mateixa manera que la vida imita la ficció, els debats parlamentaris imiten els concursos de televisió o els partits de futbol i als Parlaments –espanyol, català, què més dona?- s’instal·la la bronca i la simulació per tal que la gestualitat amagui les vergonyes i on un debat transcendental es guanya de penal injust a l’últim minut. Però aquest és un altre tema i mereix un debat serè, entenimentat i amb un espai de reflexió prou ampli, que de moment –i per molts anys- només trobem a les pàgines dels mitjans convencionals. La resta és xerrameca fugaç.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2022

Avís legal

Contacte