Xevi Bonell Periodista

Gairebé 300 alumnes de Primària de l'escola Anicet de Pagès de Figueres, acompanyats dels seus mestres, van fer una marxa a peu des del barri de la Marca de l'Ham fins a l'Ajuntament de Figueres. Reclamaven que la conserge del seu centre, la Isabel, pugui conservar el seu lloc de treball. Després de dos anys i deu mesos exercint a l'escola, haurà de deixar la seva feina. No és que el centre tingui cap inconvenient amb el seu rendiment. Tampoc es tracta d'un problema de salut. Simplement la plaça que ocupa està coberta per una altra persona, que ara ha de retornar a la seva feina. La normativa així ho estableix.

Un cas ben diferent del que passa a la Sindicatura de Comptes. Una sentència del TSJC ha donat la raó a una treballadora, que havia sol·licitat cobrar sense treballar durant cinc anys fins a arribar a la seva jubilació. Sorprèn si, però hi té tot el dret. Existeix un règim especial anomenat 'llicència d'edat' que permet als treballadors del Parlament acollir-se a aquest dret de cobrar sense treballar. Tot i que és una regulació aprovada el 2008, la polèmica ha esclatat arran d'una publicació del diari Ara, on s'explica que el cost anual d'aquest privilegi és d'1,7 milions d'euros. Se'n beneficien dos exsecretaris generals de la cambra, que perceben més de 10.000 euros al mes, i dinou funcionaris més. Com pot passar això?

Durant aquests catorze anys de vigència, la normativa només ha sofert un canvi. Va ser a l'última mesa del Parlament del 2021, on van rebatejar-la amb 'llicència per edat progressiva'. Els canvis però, només afecten els dos primers anys, ja que els funcionaris hauran de destinar una sèrie d'hores a justificar el seu sou. Tot i això, encara es manté la durada de cinc anys.

La culpa d'això sembla que no és de ningú. Representants de l'àmbit polític de totes les formacions, en actiu o no, han saltat a la palestra. Al principi algunes declaracions apuntaven a la desconeixença d'aquesta norma. No és una excusa molt versemblant si tenim en compte que fa menys d'un mes es va modificar la norma. A més a més, si això realment fos així, quina utilitat tindrien els òrgans de transparència?

L'altra expressió utilitzada ha estat 'assumpte prioritari'. Segons sembla, per alguns membres de la classe política aquest cas flagrant d'injustícia social i econòmica, no tenia la importància suficient per ser tractat amb urgència. La veritat és que després de catorze anys amb aquesta normativa vigent els governs de tots els colors, simplement han mirat cap a una altra banda.

I ara ens trobem al mig del circ mediàtic, on uns i altres fan esforços per rentar-se les mans. No puc evitar comparar la situació amb una escola, on la mainada ha fet una malifeta i un professor reuneix l'alumnat de la classe per aclarir que ha passat. Quan demana qui ha estat el culpable, nens i nenes s'assenyalen els uns als altres, i comencen els retrets 'Això ho vas fer tu!', 'Tu també ho sabies i no vas dir res'...

M'imagino el professor abatut. Abandonant l'aula, camí de consergeria. Cansat d'escoltar com es criden sense parar. Sap que ningú es responsabilitzarà de res, i que una vegada més serà ell qui haurà d'afrontar les conseqüències del que han fet els seus alumnes. S'atura a mig camí. Volia explicar-li a la conserge el que havia passat. Però la persona que coneixia, ja no treballa allà. Una antiga norma ha fet que encara que ella i el centre ho vulguin, no pugui continuar a l’escola. No pot evitar recordar la notícia sobre la 'llicència d'edat' que ha escoltat aquest matí, i que es pregunti com és possible que tinguem unes lleis que premien qui no vol treballar i castiguen a qui vol fer-ho.