Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

La resolució del Tribunal Suprem que ratifica la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estableix un 25% d’ús del castellà com a llengua vehicular dins l’ensenyament obligatori ha tornat a posar en qüestió el marc legal que regula l’ús de les llengües. A més, ha suscitat una resposta ferma de la Generalitat i també de la societat civil, per mitjà de Som Escola, que ha convocat una manifestació el dia 18 de desembre a Barcelona.

Resulta molt sorprenent que es parli en una sentència de percentatges amb què una llengua ha de ser usada com a vehicular en l’activitat educativa. I de fet la Llei Orgànica que Modifica la Llei Orgànica d’Educació (LOMLOE), l’anomenada Llei Celaá, que és vigent, planteja com a objectiu de l’ensenyament obligatori aconseguir el domini del català i del castellà, com ho fa la Llei d’Educació de Catalunya, i no imposa el castellà com a llengua vehicular.

Em preocupa la naturalitat amb què alguns polítics i tribunals es refereixen a la llengua catalana com a cooficial, un concepte que no s’aplica de la mateixa manera al castellà, quan, si se’n fa ús, hauria de ser atribuït indistintament al català i al castellà. Darrere d’aquesta insistència a fer servir el mot cooficial per parlar del català, hi ha la deliberada voluntat de contribuir a crear un marc jurídic i mental que situï el castellà com a llengua oficial i el català com a llengua que només és oficial acompanyada del castellà. És a dir, la intenció és dibuixar un escenari on hi ha una oficialitat de primera, la que correspon al castellà, i una oficialitat de segona, la que correspon a les altres llengües amb una oficialitat reconeguda pels diversos Estatuts d’Autonomia.

Això avalaria, posem per cas, un ús pràcticament exclusiu del castellà a les institucions centrals de l’estat (Congrés del Diputats, Senat, Tribunal Constitucional,...) i l’absència d’aquestes llengües a les institucions europees. En definitiva es tractaria de mantenir tant com sigui possible un statu quo lingüístic previ a la Constitució. I de justificar el desinterès i la ignorància que pateixen el català, l’èuscar i el gallec fora dels territoris on són llengua pròpia. I és que cada vegada queda més clar que el pluralisme lingüístic només el practiquem nosaltres, però ni hi creuen ni l’exerceixen a Castella, Andalusia o Extremadura, on, llevat d’excepcions honorables, ningú no s’interessa per l’aprenentatge del català, l’èuscar o el gallec ni per la literatura que s’expressa en aquestes llengües.

Per això és important recordar que l’article 3 de la Constitució Espanyola no utilitza el terme cooficial per referir-se a les llengües oficials diferents del castellà. Concretament estableix: “1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.” I tampoc no fa servir el terme cooficial l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que disposa: “1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament. 2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les.”