Juan Cal Sánchez Periodista

Ja tenim el passaport Covid per accedir a bars, restaurants i gimnasos. Ha tingut –s'ha de reconèixer- un efecte positiu: ha fet que els absentistes de la vacuna (o sigui, aquells que no s'havien vacunat per mandra, no pas per conviccions) es posin a la cua per rebre la primera dosi quan els normals (aquells que tenim més fe en la ciència que en la política) ja anem per la tercera.

La primera conseqüència de la decisió del Govern –ara ja no es parla del Procicat, que tant de mal li va fer als mitjans impresos amb aquella dèria de que el virus es podia transmetre pels diaris- va ser que es va col·lapsar el web de La meva salut i davant de la dura realitat es va haver d'ajornar l'entrada en vigor de la mesura fins al dia en què se celebrava la Jornada de la Premsa Comarcal. Just després de gaudir del retrobament amb els antics companys de la junta, vaig tenir ocasió de comprovar com resultarà de difícil al propietari d'un petit establiment d'hostaleria gestionar la comprovació del certificat dels seus clients. Imaginem un d'aquells bars –n'hi ha en cada cantonada de cada poble de Catalunya- amb un parell de cambrers, un dels quals haurà de deixar de preparar cafès o d'obrir ampolles de cervesa per passar a escanejar codis QR, assegurar-se que el client té la pauta de la vacuna actualitzada i que el seu document d'identitat garanteix que no hi ha frau. I això, cada dia amb cadascuna de les persones que s'apropen al bar a fer un cafè pel qual  cobraran poc més d'un euro. I, per descomptat, amb l'amenaça d'inspeccions policials per tal de comprovar que fan correctament aquesta nova tasca sobrevinguda.

És clar que, tot just l'endemà, i en una població catalana de la qual no donaré pistes, es produïa el que podem considerar un bany de realitat: quan el/la client s'apropava, mòbil en una mà i DNI a l'altra per tal de demostrar que estava al dia de la seva pauta de vacunació, el propietari del bar es quedava mirant amb un aire d'incredulitat i deia: "au va, passa i deixa't de collonades!" A ell, sol darrere del taulell i massa ocupat preparant cafès, fent entrepans i obrin ampolles, ningú li paga ni un cèntim per exercir aquesta feina d'inspecció sanitària, de tal forma que, si el conseller Argimon vol que es comprovi la vacuna dels clients de bars, restaurants i gimnasos de forma efectiva, ben bé haurà de buscar altres alternatives.

És clar que sempre ens podem conformar amb el que ja és una tradició en aquest país: la simulació, fer veure que es fan les coses tot i que, al final, ni es fan ni falta que fa. Aquesta tradició de simular que fem és molt antiga: es remunta a la decisió del Parlament de suprimir les províncies i a fe que es va aconseguir. Certament, encara existeixen, però ja no els hi diem províncies. Es parla de "demarcacions" i sembla que hagin desaparegut. Igual ens ha passat amb el Procés –no entraré en detalls per no provocar polèmiques estèrils- i ara ens pot passar amb el control del contagi en llocs de molta afluència de públic. S'ha deixat l'execució del control en mans de gent que ja està prou enfeinada per a fer una feina, que en bona lògica, haurien de fer els responsables de la salut pública. Però, és clar, això costa massa diners.