Eva López Pinyol Periodista

Parole, parole, parole, / Parole, parole. / Soltanto parole, parole tra noi (Paraules, paraules, paraules, / Paraules, paraules. / Només paraules, paraules entre nosaltres).

Quan Mina i Alberto Lupo van publicar el 1972 una de les cançons italianes més populars de la història, ‘Parole, parole’, el canvi climàtic entrava de ple en l’agenda política mundial. Aquell any es va convocar la primera gran cimera del clima, la d’Estocolm, que en contra de la voluntat de molts, posava sobre la taula la incipient preocupació global pel medi ambient. Ningú nega que Estocolm va marcar un punt d’inflexió en les polítiques mediambientals globals, o potser, el que hauríem de dir és que el que va canviar és el discurs global?

Han passat més de 49 ants d’aquella benintencionada reunió d’Estocolm, i el cert és que poques coses han variat des d’aquella primera trobada. I no és perquè no s’hagi discutit...Fa uns dies va tancar a Glasgow l’enèsima cimera del clima, on més que acords contundents, hi ha hagut moltes ‘parole, parole’. O molt de ‘bla, bla bla’, que diria avui la jove ecologista Greta Thunberg.

Malgrat totes les esperances que s’havien posat en la trobada, el resultat ha tornat a ser, una vegada més, descafeïnat. Estem encara molt lluny d’aconseguir consensos que ens allunyin dels perillosos 1,5 graus d’escalfament global. Mentrestant, els ciutadans miren atònits com els anys passen i les catàstrofes climàtiques són cada vegada més devastadores. La majoria estem convençuts que no s’està fent tot el que cal per revertir una situació que molts asseguren que ja es troba en un punt sense retorn. Però jo em pregunto, i els ciutadans, fem el que cal per aturar la decadència climàtica? Som proactius, o també ens hem encomanat a les ‘parole, parole’?

Fa quinze anys, el poble on visc, Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès), va posar en marxa la recollida selectiva Porta a Porta. La taxa de separació de residus quan es va iniciar el sistema era superior al 82%. Més d’una dècada després, el percentatge ha caigut fins el 67%. El relaxament de la ciutadania ha estat clau en aquesta davallada. Si ens sancionen, complim. Si ens deixen fer, ja no tant. Fem el mateix que fan els governs.

I el que li està passant a Sant Sadurní, també li passa a altres pobles de Catalunya i del món. Ens queixem dels polítics, i de la seva inacció. Però que fem nosaltres per contribuir a aturar el canvi climàtic? Seguim consumint com si hagués d’arribar la fi del món, i quan hem de tractar els residus que generem, ens despreocupem. És evident que els gestos de cada un de nosaltres són només petits granets de sorra en una platja quilomètrica. Però sense aquests granets, no hi hauria costa.

Molts encara veiem molt lluny com ens afectarà l’escalfament global. Ens ho ensenyen a les notícies, però no ho notem a la pell. Malgrat tot, és cert que el canvi climàtic no ens afecta?

La meva és terra de pagès. He crescut envoltada de vinyes, i els que les treballen asseguren que les plantes estan canviant. Les veremes s’avancen, i les plagues són cada vegada més freqüents. Així que sí, el canvi climàtic ens afecta, cada vegada més i més ràpid. És hora de passar de les ‘parole, parole’ als fets? Jo voto que sí.