Beth Codina Presidenta del grup EL 9 NOU

La digitalització i especialment l’aparició i popularització dels telèfons mòbils intel·ligents durant la primera dècada d’aquest segle han transformat la societat a una velocitat i amb una radicalitat mai vistes probablement fins ara. Si més no en tot allò relacionat amb els hàbits, el consum i el comportament social. Segurament, si poséssim el focus en la intimitat i ens endinséssim cap als racons més profunds de l’ànima humana ens adonaríem que tampoc hem canviat tant i que continuem estimant, envejant i competint com ho feien els nostres pares i els nostres avis. Per això Shakespeare encara ens emociona.

Però tornem a la digitalització, que ha transformat –en alguns casos provocant potents terrabastalls– un munt de negocis sòlidament assentats i que suposàvem eterns: la banca, l’audiovisual, la música, el sector editorial, la distribució, el turisme, el mercat immobiliari, la formació i evidentment també el món dels mitjans de comunicació i molt especialment el de la premsa impresa.

La crisi financera de l’any 2008 va coincidir amb l’aparició dels mòbils i va provocar que totes les capçaleres, m’atreveixo a dir que arreu del món, tot i que amb diferents ritmes i matisos, comencessin una inexorable caiguda per un pou que sembla no tenir fons.

I lluny de controlar i reconduir la situació, la majoria d’editors vam cometre un munt d’errors que no van fer més que accelerar el declivi. Segurament encegats per la supèrbia i una massa elevada autoestima després d’un parell de dècades glorioses, en les quals els anunciants ens adoraven, els polítics ens temien i els guanys ens plovien del cel, ens vam creure invencibles.

Primer vam reaccionar regalant els continguts difonent-los lliurement per la xarxa. Posant-los a l’abast de tothom, sense fronteres geogràfiques, ni culturals, ni de cap mena. Pensant que si augmentàvem l’audiència doblaríem els ingressos publicitaris. Però no va ser així. Vam cometre el pecat capital confessant als nostres lectors que allò que fèiem no tenia cap valor. Com tornar enrere ara? Quants lectors acceptaran tornar a pagar per un bé que fa temps que reben gratuïtament?

Després, de fet simultàniament, en veure que els nostres anunciants tradicionals no ens seguien, vam caure en el parany del clickbait i vam avorrir els lectors amb milers d’anuncis intrusius i invasius que li dificultaven, en realitat li impedien, una relació plàcida i tranquil·la amb el diari, convertint l’hàbit de llegir-nos en un turment.

I ara, un cop vist que el clickbait no és la solució i que al lector li costa molt tornar a pagar per accedir als nostres continguts, estem traint la confiança que ha dipositat en nosaltres i que és allò que ens fa forts, colant-li publicitat en forma de continguts, amb la qual cosa no només li estem prenent el pèl sinó que estem reconeixent obertament que estem subjugats al poder de les marques que ens mantenen surant, abans el tsunami no se’ns emporti definitivament.

I entre tant anar amunt i avall donant pals de cec, finalment ens adonem que tot era molt més senzill i que més enllà de les noves formes, els nous canals i les noves finestres, en el fons no havíem de fer res més que allò que vam aprendre de bon principi, abans de tot aquest enrenou i fins i tot abans que els temps de vaques grasses ens enceguessin. Explicar la realitat amb honestedat i compromís, estant a prop de la nostra gent. És a dir, bon periodisme.

No sé si trobarem el camí de tornada, però estic segura que si alguna cosa ens pot salvar és justament aquesta. El bon periodisme.