Juan Cal Sánchez Periodista

En el marge de pocs dies ha coincidit la presentació d’un manifest al Col·legi de Periodistes per uns mitjans públics independents i, pocs dies més tard, una campanya d’Òmnium Cultural en defensa de la llengua catalana, la qual es troba en una situació de risc de minorització davant de la creixent hegemonia de les llengües majoritàries –no només el castellà, sinó també i sobretot l’anglès- a les noves plataformes i xarxes socials. Totes dues iniciatives ens expliquen una mateixa realitat vista des de perspectives diferents, però que tenen en comú una tendència al victimisme i la manca de visió i d’ambició de les classes dirigents del país.

Hem tingut ocasió de comprovar, abastament durant els últims anys, el cofoisme dels responsables de la gestió dels canals públics de la Generalitat davant del que sembla, al menys en el cas de la televisió, un indiscutible lideratge en els panells d’audiència. Quina importància pot tenir, doncs, que la meitat dels ciutadans del país no se sentin representats per ella o que la manca de consens per a la renovació dels òrgans de poder de la Corporació afecti de forma cada cop més intensa a la seva credibilitat. Tampoc importa, pel que es veu, que la caiguda de la facturació publicitària pugui condicionar la capacitat de producció, i fins i tot la seva pròpia supervivència. Mentre tot això passa, el Govern aprova mesures econòmiques de suport que no arriben a la categoria d’engrunes i els partits majoritaris són incapaços de posar-se d’acord, i el que és pitjor, de teixir consensos per arribar als dos terços del Parlament necessaris per renovar un consell de govern caducat des de fa anys. Fa vergonya l’espectacle groller dels partits socis del Govern lluitant per esquinçar les diverses àrees dels mitjans públics i mantenir cadascú les seves miserables quotes de poder.

Pel que fa a la llengua, cal alguna cosa més que una campanya benintencionada per assegurar la seva pervivència i, sobretot, el seu lideratge entre les joves generacions de catalans. Cal, en primer lloc, despolititzar-la. S’ha de poder ser de dretes, d’esquerres, fatxa o el que sigui en llengua catalana. No solament independentista. Cal trencar la inèrcia de confrontació entre ciutadans en funció de la llengua que parlen. Si no ho aturem, a les xarxes socials –sobretot a Twitter- el català serà la llengua dels ressentits. Cal definir estratègies comuns, el país és prou petit, per a que els mitjans audiovisuals en llengua catalana, públics o privats, convencionals o digitals, de dretes o d’esquerres, siguin capaços de compartir plataformes comuns que facin possible l’existència d’una oferta informativa, però també d’entreteniment, prou variada, àmplia i de qualitat com per atreure als milions d’usuaris catalanoparlants que hi hagi al llarg de tot el domini lingüístic del català. Els anuncis estan bé, tot i que la seva utilitat pugui resultar dubtosa, però és fonamental una acció de lideratge inclusiu per part dels poders públics per tal de fer possible un espai català de comunicació a les xarxes i a les plataformes digitals que freni el procés de pèrdua de valor del català com a llengua de comunicació entre els més joves.