Notícia

La victòria del costat fosc

Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Vaig entrar a la facultat de Periodisme el darrer any abans de la selectivitat general, però com que hi havia el doble de preinscripcions que de places, ens en van organitzar una de particular consistent en un examen d’actualitat (per saber si vivíem a la Terra o a la Lluna) i el comentari d’un text de Javier Marías (pare) que defensava la reducció a l’àmbit domèstic de parles com la catalana; respondre amb una filípica despietada contra la diglòssia em va suposar una nota alta i via lliure a les aules que Periodisme rellogava a Econòmiques i Dret. Els nous alumnes érem cinc-cents, tants com sumaven els tres cursos anteriors, i vam rebre una salutació coral i sincrònica des de totes bandes: «no hi ha feina ni per a la desena part de vosaltres». Des de la professió i des del professorat, que tenien grans punts de contacte, ens ho advertien: el nombre anual de baixes i el ritme de creixement de la demanda us condemnen a l’atur.

No sé si per efecte de la pluja de pessimisme a la que ens havien sotmès, o perquè molts no sabien ben bé el que volien, el cert és que els quatre grups de 125 alumnes que es van formar en el meu primer, convocats en aules per a cinquanta persones, amb prou feines n’omplíem la meitat, i amb el pas dels anys les desercions es van anar multiplicant. Potser sí que els llicenciats trobaríem feina, ja que seríem força menys d’aquells cinc-cents. Però és que l’any a sobre el nombre de matriculacions va arribar al miler, i els profetes de la gana s’estiraven els cabells. Què passaria quan accedissin al mercat laboral? El que desconeixíem llavors és que aquest mercat estava a punt d’experimentar una inflació descomunal.

En els anys de van seguir a la mort del dictador van desaparèixer algunes històriques capçaleres de premsa però en van néixer altres de més poderoses, van esclatar les revistes d’investigació i escàndol, les ràdios es van dotar dels serveis informatius que no havien necessitat en temps del «parte» obligatori, es van crear TV3 i un munt de televisions locals –preludi de les privades d’àmbit general– i, sobretot, l’opinió pública va adquirir una importància que no havia tingut durant la dictadura. No només perquè es convocaven eleccions (a Catalunya, dues generals, unes autonòmiques, unes municipals i dos referèndums entre 1977 i 1980) sinó perquè la lluita dels mitjans per l’audiència es va transformar en una competició per la revelació i la denúncia, que al seu torn va fer necessari que institucions i grans empreses es dotessin de poderosos gabinets de comunicació orientats tant a la persuasió com al tallafocs. Havia nascut una prometedora sortida professional per a l’excés de llicenciats: allò que els puristes van anomenar ben aviat «el costat fosc». Dirigir un diari continuava sent un objectiu professional, però ser «dircom» d’una gran empresa no ho era menys (i estava ben remunerat). I així va arribar al dia que el Col·legi de Periodistes va tenir com a degà un periodista institucional.

A tota inflació la segueix una desinflada. La selecció natural, el creixent ensopiment de la política i les crisis econòmiques van liquidar un munt de mitjans i els pressupostos per investigació periodística van patir brutals retallades. I es va descobrir que l’opinió escandalosa, per ximple que fos, també aportava audiència. Avui veiem com es dediquen hores i hores a polemitzar sobre les notícies del dia, però si amb prou feines s’investiga, qui les proveeix? Exacte: els comunicadors institucionals i empresarials, de forma descarada o disfressats de «community manager».

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2021

Avís legal

Contacte