Núria de José Gomar Periodista. Col•legiada 96055

L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) inaugurava diumenge els actes de celebració del 40è aniversari de l’entitat. Ho feia amb un acte solemne al Liceu de Barcelona. Un lloc carregat de simbolisme, possiblement l’espai escènic més important de Catalunya en l’imaginari col·lectiu i el gran referent de les gales de lliurament de premis del sector de la comunicació. La informació local brillava en un escenari de primera i l’ambient que creaven les paraules, els sons i els gestos provocava que el públic s’empoderés del valor que té i que els qui hi treballen s’omplissin d’orgull.

Els mitjans de comunicació, siguin de la mida que siguin, i els professionals que hi treballen tenen encomanada una funció essencial: garantir el dret a la informació dels ciutadans. És el pas previ i necessari perquè puguin escollir amb llibertat els qui els governen, tant sigui en un Estat com en el poble més petit.

Els hàbits de consum de la informació bufen a favor dels mitjans locals i alhora plantegen reptes organitzatius complicats. Necessitem saber tot allò que passa, també a nivell local, a l’instant i amb un simple clic. Si els mitjans locals poden respondre amb agilitat a aquesta demanda, esdevindran una necessitat en la vida quotidiana de molta gent.

L’accés als continguts locals des de qualsevol lloc del món permet crear comunitats que s'identifiquen amb un territori i s’interessen pel què hi passa, independentment de si hi viuen o hi treballen.

Entre les moltes funcions dels mitjans de proximitat n’hi ha una que sovint es menysté i que és fonamental: preservar la memòria col·lectiva.

En actes com el de diumenge al Liceu es lloa la feina del periodista local. Es reconeix el rigor amb què ha d’executar la seva feina per allò de conviure al costat del protagonista de la notícia. I l’honestedat i el compromís que ha de mantenir ferms davant els embats de les pressions agreujades per la proximitat d’on arriben. Em sumo al cent per cent a aquests reconeixements.

I n’hi afegeixo de nous. A la motivació que cal per superar la rutina que provoca fer cada any les mateixes cobertures, entrevistar les mateixes persones, veure les mateixes cares. A la dificultat que suposa trobar temes per omplir cada edició tots els dies de l’any i haver de gratar per aixecar històries que no arribaran mai en una nota de premsa. A la polivalència que comporta haver de saber fer una mica de tot. A la paciència d’haver d’estar anys i panys esperant algunes entrevistes. I me’n deixo molts.

Als mitjans de proximitat se’ls reconeix una funció imprescindible i als professionals que hi treballen unes habilitats i uns valors de primera. Malgrat això, massa sovint hi ha periodistes que no senten reconeguda la seva vàlua si no exerceixen la professió lluny de la proximitat.

És un clàssic sentir a parlar dels mitjans de proximitat com a escola de periodisme. I no negaré que accidentalment facin aquesta funció però no és ni de bon tros la principal. Tindria sentit, per exemple, que un ajuntament financés un mitjà local per ensenyar una matèria que té uns estudis universitaris específics?

Els periodistes locals també juguen a primera i cal que ho sàpiguen reconèixer i defensar-ho en la feina diària i ens els àmbits de representació col·lectiva. La feina d’entitats com l’ACPC hi ajuda. Per molts anys!