Josep Lluís Gil Rivera Redactor de La Vall de Verç

Hi havia expectació per saber, per comprovar, quina reacció tindria el moviment de reivindicació nacional, davant d’una convocatòria de Diada encara en temps de pandèmia, després de la versió insòlita de l’any passat. No era, però, la resposta popular davant de la situació sanitària la incògnita que més planava damunt de la convocatòria d’enguany. Si més no, no n’era l’única.

El moviment independentista, passada la rauxa del 1-O en què semblava que tothom anava en el mateix vaixell, ha anat perdent rumb, braços i caps. Els desperfectes en el buc, hores d’ara, no fan més que posar en entredit la capacitat –o potser n’hem de dir la voluntat– d’arribar enlloc. Massa cabdills per a tan poca tropa. Perquè, si d’anar sumant i anar creixent es tractava –es tracta, crec jo– avui l’única operació aritmètica que ens ensenyen és la de dividir.

Crec en la política, com a eina per a vertebrar la participació popular i organitzar la convivència. Això d’ara no és cap eina per a res. Portem ja un temps en què tot fa pensar que els partits estan més interessats en ser protagonistes que no pas en governar. Tots. Els que estan al govern i els que no. En les circumstàncies actuals, que ningú no s'esveri si en properes convocatòries els ciutadans decidim que és millor quedar-nos a casa o anar a la platja.

Més enllà de posicions personals, la divisió de la classe política, els enfrontaments dialèctics entre partits, i entre agrupacions i grupuscles de diversa estofa, no fan més que presagiar un naufragi escandalós. Ens havíem cregut l’objectiu, però em temo que ara ningú no es creu els dirigents. Un país no avança sense un rumb clar. M’atreveixo a afirmar que ha esclatat la decadència.

Estar al davant i governar són coses ben diferents. Ara potser tocaria fer més versemblant que hi ha voluntat de solucionar problemes, en comptes de crear-ne de nous. De vegades, als nostres polítics els caldria un mirall on reflectir les seves misèries. Per això, però, cal ser agosarat. Patim un excés de gesticulació i una manca d’arremangar-se per tirar del carro.

Els ciutadans, les empreses, el món de la cultura, de l’educació i de la ciència, hem de refer-nos dels embats d’una pandèmia sobtada i destructora. I hem de sentir que anem pel bon camí d’aconseguir-ho. Les percepcions, hores d’ara, ens fan pensar que ens volen fer portar el carro pel camí del pedregar. Hem de creure per tenir conviccions. No sé si els nostres governants han entès que per arribar a Ítaca cal anar-hi junts i, per damunt de tot, estalvis. Aquesta és la resposta que mancava.