Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

La perspectiva és la «representació geomètrica dels objectes tridimensionals sobre una superfície bidimensional» o, almenys, això diu el Diccionari. Per tant, una perspectiva és sempre una aparença. Ens pensem que se'ns mostren les tres dimensions del món real, però només estem veient les dues del quadre, el dibuix o la pantalla del televisor. No podem mirar què hi ha al darrere de la casa, l'arbre o la persona que se'ns mostra; si provem de fer-li la volta, només trobarem el bastidor de la pintura o els endolls de l'aparell.

L'engany també es dóna dins dels nostres ulls, en cadascun dels quals les tres dimensions de la vida es projecten en la superfície llisa de la retina. Gràcies a la binocularitat, el cervell combina les dues imatges per determinar la distància a què es troben els objectes més propers, però els més llunyans escapen al mecanisme i són les neurones, amb tot el que saben per herència i aprenentatge, les que completen la percepció.

Filipo Brunelleschi, dissenyador de la cúpula del Duomo de Florència, va ser el primer a sistematitzar les lleis de l'anomenada perspectiva cònica, la que produeix un resultat més realista en les arts plàstiques, i de fet consisteix a girar el que succeeix a l'interior de l'ull i prolongar cap enfora la línia imaginària que uneix el forat de la nineta amb el punt de la retina on es forma cada detall de la imatge visualitzada. Les seves regles van permetre als artistes del Renaixement dotar els quadres d'una profunditat insospitada, que per a l'espectador era d'una versemblança sense precedents. La convergència de línies en un punt de fuga donava tant de sí que per tot arreu es pintaven arquitectures.

I amb la tècnica van arribar les trampes. Canaletto se'n va valdre per pintar una Venècia irreal que, curiosament, el visitant troba més real que si hagués estat fidel. El domini de la tècnica fa possible el trompe l'oeil, la il·lusió que ens fa veure una sala o un balcó on només hi ha un mur pintat. Si passeu per Roma podeu anar a veure la falsa profunditat de la «perspectiva Borromini» al palazzo Spada, o la cúpula mentidera de l'església de Sant Ignasi.

Amb tot el que hem explicat no costa d'entendre que la perspectiva implica la tria d'un punt d'observació. La mateixa escena, vista des dels quatre punts cardinals, projecta en la retina quatre imatges diferents, i les lleis de la perspectiva ens obligaran a fer-ne quatre dibuixos dissemblants. De l'un a l'altre el que és gran serà petit, l'evident s'amagarà i l'ocult es mostrarà. La frase «des d'aquesta perspectiva» significa justament «vist des d'aquesta posició».

Però seria il·lusori, un veritable tromple l'oeil, un error de perspectiva, creure que el principi només funciona en el món de les arts. La posició de l'observador canvia la percepció de la realitat en tots els aspectes de la vida i de la societat. Per exemple, i ja que som on som –a la premsa comarcal– diguem que res del que passa a Catalunya és idèntic si es mira des de Barcelona, Bossot, Colera o La Sénia. Posem per cas. I és del tot necessari que existeixi qui faci el dibuix des de cadascuna de les perspectives.

Quod erat demonstrandum.