Josep Lluís Gil Rivera Redactor de La Vall de Verç

En democràcia, el dret a la informació no és tan sols un dret fonamental. És l’essència en què es basa la pluralitat necessària per a la convivència. La pluralitat, la veracitat, la contradicció d’opinions i de visions alternatives són la base amb què els ciutadans hem de formar el nostre criteri. En allò públic, cal tenir accés al contrast de posicions per tal de poder valorar la tasca dels agents polítics.

La premsa local té una missió que va molt més enllà de la simple tasca de donar compte d’allò que succeeix als nostres pobles i ciutats, allò del que moltes vegades els mitjans, els grans mitjans, no en parlen. Som com una mena de notaris de la quotidianitat. Sóc del parer que la premsa en paper, la tradicional, compleix una missió que els mitjans digitals i les xarxes socials no poden assolir: La constància intemporal en el suport del paper versus la notícia efímera del moment.

Arribats a aquest punt, els efectes de la tecnologia damunt els nostres mitjans no és res que no es pugui assimilar i incorporar com a un element més de l’univers comunicatiu. El que verdaderament posa en un tràngol la concepció de la premsa com a element vertebrador de les opinions individuals és el paper –pervers paper– dels mitjans municipals de comunicació.

Cert és que les institucions tenen el legítim dret a donar a conèixer allò que promouen, decideixen i executen. Això, però, no és cap garantia de pluralitat informativa, ans al contrari. Acostumen a projectar una visió idíl·lica, quasi perfecta, de la vida dels pobles i ciutats, on només succeeixen que coses bones. I, és clar, tot plegat gràcies a la gestió meravellosa dels polítics de torn. Amb poques excepcions, potser, aquest és el pa que s’hi dona.

La premsa local i comarcal és una realitat molt més antiga, en el seu conjunt, que les més modernes incursions de les institucions en el panorama informatiu. De vegades ho fan amb uns mitjans tan exagerats que posen en qüestió, competeixen deslleialment i perjudiquen la pervivència de la premsa tradicional dels nostres pobles. No és un tema frívol ni debades. És la lluita entre la pluralitat i la perpetuació en el poder. Local, però poder.

Ens toca, doncs, remar contra corrent, en molts casos. Sóc conscient que l’equació no és fàcil de resoldre. Cal posar la realitat que vivim les publicacions, damunt del tauler de joc. I exigir el manteniment dels equilibris i de les limitacions que calguin per tal d’evitar que els mitjans públics esdevinguin elements de propaganda, tal qual. Lluny, molt lluny, queden aquelles publicacions molt més neutres i rudimentàries que eren els Bans municipals. No demanem tant. Només que no siguin una pedra més en el camí, ja de per sí difícil, del manteniment de la independència editorial com a eina de cohesió i de pluralisme social. A això no hi podem renunciar.