Esther Martí i Truñó Directora general de Corisa Media Grup

Sóc d'una comarca petita, però situada estratègicament, i tot això estic preocupada pel nostre risc de despoblament. De fet, podria haver començat dient sóc d'un país petit i preocupada pel despoblament dels municipis perquè el que passa al Ripollès, desgraciadament, passa a 200 pobles del principat.

El debat que ens hauríem de plantejar és què ha passat perquè això sigui així. Pobles a 100 kilòmetres de capitals, del mar, a un pas d'estacions d'esquí i que tinguin un problema de població, per no afegir d'habitatge. On s'ha fallat? Les polítiques del mal dit reequilibri territorial no han funcionat o en tenim una part de culpa?

No fa gaires anys moltes famílies pensaven que el millor que podien fer els seus fills era anar a viure a la gran ciutat: tenien serveis, accés a grans hospitals i a feines que eren impensable a comarques. Però també ens ha mancat una sèrie d'inversions per fer més fàcil la vida als pobles. No es tracta de convertir un Vallfogona de Ripollès, per posar un exemple, en una micro Barcelona, però sí de pensar més en les necessitats dels pobles i fomentar la riquesa de viure-hi.

La preocupació arriba quan volem un país ric en tots els aspectes, però les polítiques estan pensades per tenir un territori pensat pels caps de setmana. Hem de nodrir els pobles de serveis. A la capital del Ripollès si necessitem una documentació de la seguretat social, hem de desplaçar-nos a trenta kilòmetres. Per gestionar una maternitat, el mateix. I això no implica ni instal·lacions d'empreses ni millorar carreteres ni tan sols una bona freqüència de trens, que també ens maca. Això el que necessita és una bona gestió dels fons públics. Tant dret tenim a la comarca del Ripollès de poder sol·licitar documentació que en un Girona capital o en una capital del país com es Barcelona.

Les gestions bàsiques haurien de ser presents a totes les capitals de comarca, i potser aquest seria el primer pas perquè les persones volguessin viure en pobles petits. Crec que podria afirma que tothom entenem que si vius en pobles petits, no podràs tenir tots els servis, però que la capital de comarca no els tingui per manca de funcionaris o de planificació, això és el que ens fa més dèbils per la recuperació d'habitants o per la pèrdua.

La pandèmia si una cosa ha tingut i té, encara hi som, és que ha reivindicat la bona vida de la qual gaudim. La pregunta és perquè no ens ajuda l'administració a posar-ho més fàcil. No paguem els mateixos impostos?, no som ciutadans de ple dret com tots els habitants del país?

I ara, a més, la tornada a comarques s'incrementa amb una pujada dels lloguers: tenim poc habitatge. Si els ajuntaments no podem fer pisos de caràcter social, el govern hauria d'impulsar polítiques d'habitatge per a joves a comarques. De fet, ara es parla d'un pla pilot que afecta dos municipis a la comarca del Ripollès, però un o dos pisos no canviarà el panorama d'habitatge a comarques. Els centres de les viles estant plens de pisos vells que necessiten polítiques de rehabilitació.

I amb tot això encara segueixo pensant que viure en comarques és el millor que hi ha. La nostra qualitat de vida la voldria moltes persones. Us imagineu un país on serveis, transport i habitatge estiguessin pensats per omplir els pobles de vida?