Joan Barrera
Reconec que l’expressió sector industrial pot semblar anacrònica quan s’aplica a l’àmbit de la comunicació. Fins i tot, hi ha qui pot pensar que els dos conceptes sector i indústria combinen malament en un món dominat per l’alta tecnologia i atent als últims dispositius digitals que permetin arribar amb més eficàcia als destinataris del missatge. Però justament perquè es tracta de dos conceptes unívocs, clars i entenedors, fàcilment intel·ligibles per a tots aquells que desconeixen la realitat que ens envolta, entenc que són adequats per demostrar que el sector de la comunicació no és un regne de taifes, ni un microcosmos, sinó que té totes les característiques per presentar-se davant la societat com un bloc amb capacitat de futur, amb un volum de negoci significatiu, amb un potencial humà considerable i, en definitiva, amb la capacitat suficient per generar un alt valor afegit que permeti garantir, no només la seva supervivència, sinó el dinamisme que es reclama a la resta de sectors industrials en un escenari cada vegada més dinàmic i interdepenent.
Amb les xifres a la mà, com recull amb meticulosa precisió el darrer Informe de la comunicació a Catalunya 2013–2014, més d’un pot pensar que es tracta d’un somni propi d’il·luminats, d’una nova teoria per llençar al calaix de les propostes oblidades. Discrepo, i ho faig des de la perspectiva que ofereix els dos anys de treball continuat, entre el 2012 i el 2014, d’una experiència inèdita a l’Estat espanyol sota l’impuls de l’anomenada Mesa sectorial dels mitjans de comunicació de Catalunya.
Per fer un breu relat històric cal destacar que la Mesa es va constituir al juliol del 2012, impulsada per la plataforma en defensa dels mitjans de comunicació social, integrada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, el de l’Audiovisual i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT), Comissions Obreres (CCOO), Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i la Unió de Professionals de la Imatge i Fotografia de Catalunya (UPIFC). La intenció era simple: superar el permanent lament per la destrucció d’empreses i llocs de treball i consensuar amb el conjunt del sector una sèrie de mesures que fossin d’aplicació immediata, permetessin apaivagar l’impacte de la crisi i obrissin una perspectiva de futur. A la iniciativa s’hi van sumar una quarantena d’entitats, representants d’associacions professionals i empresarials, universitats, altres col·legis professionals, productores audiovisuals i el Govern de la Generalitat a través de la Secretaria de Comunicació.
El punt d’arrancada estava clar. El model de negoci que abans de la crisi sustentava al sector havia saltat pels aires, degut a la irrupció de les noves tecnologies i el conseqüent canvi d’hàbits dels receptors, una caiguda brutal del mercat publicitari i la incapacitat per trobar una alternativa que permetés fixar un full de ruta i revertir la situació. Res nou que no s’hagi explicat i analitzat fins ara.
L’experiència, a través d’un mecanisme de treball conjunt, va permetre, a finals de maig del 2013, presentar públicament un document, aprovat per unanimitat, amb el títol Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació.
No entraré en el detall de les propostes, però sí en la filosofia que desprenen. Entre el mínim comú denominador de mesures per sortir de la crisi sobresortia una idea bàsica, que es va exposar en els mesos següents en les reunions de treball que representants de la Mesa van mantenir, bàsicament amb membres de l’administració catalana, per avançar en algunes de les mesures que conté el document. Els interlocutors, representants cadascú d’àmbits diferents, es presentaven com a part d’un sector industrial, que com molt bé recull el document de Propostes vol que se’l reconegui com un sector estratègic, amb una consideració específica per als professionals del sector, i que possibiliti una acció coordinada per part d’empreses, administracions i associacions professionals per posar en valor al conjunt del sector, prestigiar-lo davant els ciutadans i també en l’àmbit publicitari.
No és un tema menor i el repte de promoció és necessari. En general, tenim una percepció errònia del coneixement que té la ciutadania i, sobretot, persones amb capacitat de decisió política i econòmica del sector de la comunicació. Per dir-ho d’una manera planera. La imatge que tenen de nosaltres persones alienes al sector sovint no va més enllà del nom d’alguns periodistes amb una forta projecció mediàtica i de les grans capçaleres o canals de televisió. No es fan a la idea que al tercer trimestre del 2012 hi havia a Catalunya 90.200 persones que treballaven directament o indirectament al sector de la comunicació i dels centenars de milions d’euros que, tot i la davallada provocada per la crisi econòmica, mou en publicitat.
Cal, per tant, eixamplar l’horitzó, desenvolupar una nova metodologia d’anàlisi i plantejar alternatives que recullin la riquesa i la varietat del sector. Fonamento aquesta línia de treball en el primer llistat de categories professionals que els coordinadors de la Mesa van elaborar a partir de les dades subministrades per alguns dels experts que van participar en la elaboració del document final. En sortien 114. I la majoria es concentraven en sectors emergents com el de l’audiovisual, el de l’àmbit digital i el de la publicitat i les relacions públiques, molt més dinàmics que els vinculats als sectors tradicionals com el de la premsa o la ràdio.
Ho poso sobre la taula, perquè descobrir aquesta realitat ajuda a dimensionar la feina que tenim els professionals del sector per assegurar-ne la pervivència i les vies a través de les quals es pot incidir per donar passes en la direcció correcta.
El document de Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació apunta una sèrie d’idees que no convindria desmerèixer. La principal, que hi hagi un reconeixement formal del sector de la comunicació com a subjecte amb identitat pròpia per part del Ministeri d’Hisenda a efectes fiscals i també des d’una òptica laboral per oferir garanties als professionals que hi treballen i permetre endegar polítiques d’ocupació i formació específiques a les necessitats actuals i futures. Ara que la crisi ha deixat al descobert els dèficits d’un sector que semblava immune als cicles econòmics, que percentualment ha estat un dels més damnificats per la crisi, que ha patit amb més severitat la destrucció d’empreses i llocs de treball i que s’enfronta a un futur ple d’incerteses per la manca d’un model de negoci alternatiu a l’actual, convé saber què som i quants som. Ens hem de poder comptar i identificar, en la perspectiva que el comunicador no és només aquell que cerca, elabora i transmet continguts sinó que comunicador també és aquell que des d’un àmbit molt més tècnic facilita i col·labora en la seva transmissió.
Entenc, i els treballs de la Mesa sectorial mostren aquesta línia, que sense incorporar de manera transversal el conjunt dels actors que intervenen en el procés de producció —i d’aquí sorgeix la idea de sector industrial— serà complicat plantejar sortides al punt en què ens trobem o, per ser més modestos, solucions que permetin vestir un escenari de futur en el qual es trobin còmodes emprenedors, assalariats, empresaris de petites i grans empreses i treballadors per compte aliena.
La tasca és subjugant. Penso en la universitat, repensant l’oferta, avançant en l’especialització i enfortint la col·laboració amb el món empresarial. En definitiva, preparant professionals altament qualificats, amb capacitat d’adaptació a un entorn altament tecnificat i perfectament conscients del rol que juguen en democràcia.
O en el món empresarial, plantejant, per exemple, mesures fiscals per incentivar noves empreses, consolidar les actuals i reclamant als governs respectius plans d’ajuts que fugin de la discrecionalitat o d’escenaris de ficció i se centrin en projectes ‘industrials’ amb capacitat per generar valor afegit, llocs de treball i consolidar el sector.
O en el paper essencial que hauria de jugar el sector en el disseny de la nova formació professional que impulsa el Govern de la Generalitat a partir de la llei aprovada el juny de 2015 pel Parlament català i que pot ser la via d’accés de molts tècnics, dissenyadors gràfics i creadors de webs, entre d’altres, al món de la comunicació.
O en els sindicats, delimitant categories professionals, dignificant i protegint les condicions de treball o reconeixent l’experiència a través de certificacions professionals.
Per això, i per altres iniciatives, serveix que es reconegui el sector de la comunicació com a sector industrial. Fa uns anys va fer fortuna l’expressió The hamster wheel aplicada al món del periodisme, fins al punt que la publicació Columbia Journalims Review de setembre-octubre del 2010 va incloure un article de Dean Starkman que parlava d’aquest fenomen advertint dels perills que pels valors del periodisme i amb l’ajut de les noves i emergents plataformes digitals tenia convertir el periodista en un ‘home orquestra’. La precipitació i el neguit per ser present en tots els canals de comunicació, deia, podia ser nefasta i carregar-se els valors intrínsecs del periodisme: rigor, contrast i objectivitat.
Vist des de la perspectiva actual, i veient quin és l’afecte que té la crisi econòmica en els treballadors i en moltes de les iniciatives del sector sembla que no hem pogut escapar al parany. La precarització ha devaluat el propi concepte de comunicar, dels comunicadors i de les pròpies empreses de comunicació. Hi som, però se’ns considera com uns actors de segona divisió. Cal revertir la imatge amb una acció decidida i l’aposta per revindicar-nos com a sector industrial s’apunta com la millor via.
Barcelona, setembre de 2015
Font: portalcomunicació.com
Amb les xifres a la mà, com recull amb meticulosa precisió el darrer Informe de la comunicació a Catalunya 2013–2014, més d’un pot pensar que es tracta d’un somni propi d’il·luminats, d’una nova teoria per llençar al calaix de les propostes oblidades. Discrepo, i ho faig des de la perspectiva que ofereix els dos anys de treball continuat, entre el 2012 i el 2014, d’una experiència inèdita a l’Estat espanyol sota l’impuls de l’anomenada Mesa sectorial dels mitjans de comunicació de Catalunya.
Per fer un breu relat històric cal destacar que la Mesa es va constituir al juliol del 2012, impulsada per la plataforma en defensa dels mitjans de comunicació social, integrada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, el de l’Audiovisual i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT), Comissions Obreres (CCOO), Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i la Unió de Professionals de la Imatge i Fotografia de Catalunya (UPIFC). La intenció era simple: superar el permanent lament per la destrucció d’empreses i llocs de treball i consensuar amb el conjunt del sector una sèrie de mesures que fossin d’aplicació immediata, permetessin apaivagar l’impacte de la crisi i obrissin una perspectiva de futur. A la iniciativa s’hi van sumar una quarantena d’entitats, representants d’associacions professionals i empresarials, universitats, altres col·legis professionals, productores audiovisuals i el Govern de la Generalitat a través de la Secretaria de Comunicació.
El punt d’arrancada estava clar. El model de negoci que abans de la crisi sustentava al sector havia saltat pels aires, degut a la irrupció de les noves tecnologies i el conseqüent canvi d’hàbits dels receptors, una caiguda brutal del mercat publicitari i la incapacitat per trobar una alternativa que permetés fixar un full de ruta i revertir la situació. Res nou que no s’hagi explicat i analitzat fins ara.
L’experiència, a través d’un mecanisme de treball conjunt, va permetre, a finals de maig del 2013, presentar públicament un document, aprovat per unanimitat, amb el títol Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació.
No entraré en el detall de les propostes, però sí en la filosofia que desprenen. Entre el mínim comú denominador de mesures per sortir de la crisi sobresortia una idea bàsica, que es va exposar en els mesos següents en les reunions de treball que representants de la Mesa van mantenir, bàsicament amb membres de l’administració catalana, per avançar en algunes de les mesures que conté el document. Els interlocutors, representants cadascú d’àmbits diferents, es presentaven com a part d’un sector industrial, que com molt bé recull el document de Propostes vol que se’l reconegui com un sector estratègic, amb una consideració específica per als professionals del sector, i que possibiliti una acció coordinada per part d’empreses, administracions i associacions professionals per posar en valor al conjunt del sector, prestigiar-lo davant els ciutadans i també en l’àmbit publicitari.
No és un tema menor i el repte de promoció és necessari. En general, tenim una percepció errònia del coneixement que té la ciutadania i, sobretot, persones amb capacitat de decisió política i econòmica del sector de la comunicació. Per dir-ho d’una manera planera. La imatge que tenen de nosaltres persones alienes al sector sovint no va més enllà del nom d’alguns periodistes amb una forta projecció mediàtica i de les grans capçaleres o canals de televisió. No es fan a la idea que al tercer trimestre del 2012 hi havia a Catalunya 90.200 persones que treballaven directament o indirectament al sector de la comunicació i dels centenars de milions d’euros que, tot i la davallada provocada per la crisi econòmica, mou en publicitat.
Cal, per tant, eixamplar l’horitzó, desenvolupar una nova metodologia d’anàlisi i plantejar alternatives que recullin la riquesa i la varietat del sector. Fonamento aquesta línia de treball en el primer llistat de categories professionals que els coordinadors de la Mesa van elaborar a partir de les dades subministrades per alguns dels experts que van participar en la elaboració del document final. En sortien 114. I la majoria es concentraven en sectors emergents com el de l’audiovisual, el de l’àmbit digital i el de la publicitat i les relacions públiques, molt més dinàmics que els vinculats als sectors tradicionals com el de la premsa o la ràdio.
Ho poso sobre la taula, perquè descobrir aquesta realitat ajuda a dimensionar la feina que tenim els professionals del sector per assegurar-ne la pervivència i les vies a través de les quals es pot incidir per donar passes en la direcció correcta.
El document de Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació apunta una sèrie d’idees que no convindria desmerèixer. La principal, que hi hagi un reconeixement formal del sector de la comunicació com a subjecte amb identitat pròpia per part del Ministeri d’Hisenda a efectes fiscals i també des d’una òptica laboral per oferir garanties als professionals que hi treballen i permetre endegar polítiques d’ocupació i formació específiques a les necessitats actuals i futures. Ara que la crisi ha deixat al descobert els dèficits d’un sector que semblava immune als cicles econòmics, que percentualment ha estat un dels més damnificats per la crisi, que ha patit amb més severitat la destrucció d’empreses i llocs de treball i que s’enfronta a un futur ple d’incerteses per la manca d’un model de negoci alternatiu a l’actual, convé saber què som i quants som. Ens hem de poder comptar i identificar, en la perspectiva que el comunicador no és només aquell que cerca, elabora i transmet continguts sinó que comunicador també és aquell que des d’un àmbit molt més tècnic facilita i col·labora en la seva transmissió.
Entenc, i els treballs de la Mesa sectorial mostren aquesta línia, que sense incorporar de manera transversal el conjunt dels actors que intervenen en el procés de producció —i d’aquí sorgeix la idea de sector industrial— serà complicat plantejar sortides al punt en què ens trobem o, per ser més modestos, solucions que permetin vestir un escenari de futur en el qual es trobin còmodes emprenedors, assalariats, empresaris de petites i grans empreses i treballadors per compte aliena.
La tasca és subjugant. Penso en la universitat, repensant l’oferta, avançant en l’especialització i enfortint la col·laboració amb el món empresarial. En definitiva, preparant professionals altament qualificats, amb capacitat d’adaptació a un entorn altament tecnificat i perfectament conscients del rol que juguen en democràcia.
O en el món empresarial, plantejant, per exemple, mesures fiscals per incentivar noves empreses, consolidar les actuals i reclamant als governs respectius plans d’ajuts que fugin de la discrecionalitat o d’escenaris de ficció i se centrin en projectes ‘industrials’ amb capacitat per generar valor afegit, llocs de treball i consolidar el sector.
O en el paper essencial que hauria de jugar el sector en el disseny de la nova formació professional que impulsa el Govern de la Generalitat a partir de la llei aprovada el juny de 2015 pel Parlament català i que pot ser la via d’accés de molts tècnics, dissenyadors gràfics i creadors de webs, entre d’altres, al món de la comunicació.
O en els sindicats, delimitant categories professionals, dignificant i protegint les condicions de treball o reconeixent l’experiència a través de certificacions professionals.
Per això, i per altres iniciatives, serveix que es reconegui el sector de la comunicació com a sector industrial. Fa uns anys va fer fortuna l’expressió The hamster wheel aplicada al món del periodisme, fins al punt que la publicació Columbia Journalims Review de setembre-octubre del 2010 va incloure un article de Dean Starkman que parlava d’aquest fenomen advertint dels perills que pels valors del periodisme i amb l’ajut de les noves i emergents plataformes digitals tenia convertir el periodista en un ‘home orquestra’. La precipitació i el neguit per ser present en tots els canals de comunicació, deia, podia ser nefasta i carregar-se els valors intrínsecs del periodisme: rigor, contrast i objectivitat.
Vist des de la perspectiva actual, i veient quin és l’afecte que té la crisi econòmica en els treballadors i en moltes de les iniciatives del sector sembla que no hem pogut escapar al parany. La precarització ha devaluat el propi concepte de comunicar, dels comunicadors i de les pròpies empreses de comunicació. Hi som, però se’ns considera com uns actors de segona divisió. Cal revertir la imatge amb una acció decidida i l’aposta per revindicar-nos com a sector industrial s’apunta com la millor via.
Barcelona, setembre de 2015
Font: portalcomunicació.com