Des de les aules fins al lleure educatiu, cal escoltar els professionals que sostenen cada dia un sistema que necessita recursos, reconeixement i un canvi de rumb.
Soc mestra i, com a tal, em preocupa profundament el moment que viu l’educació a Catalunya. Em preocupa el que passa dins les aules, les dificultats amb què ens trobem els professionals cada dia i, sobretot, la sensació que, malgrat tots els esforços, les condicions no milloren al ritme que necessitaria el sistema educatiu. Però també em preocupa que, massa sovint, el debat sobre l’educació es construeixi sense escoltar prou les persones que la fan possible.
Dissabte, 24 d’octubre, Lleida va acollir una nova Assemblea Educativa de Catalunya (AEC), amb representació de diferents territoris i àmbits educatius del país. Hi vaig trobar una manera de treballar amb la qual em sento plenament identificada: assembleària, participativa i construïda des de les bases. Una manera d’entendre l’organització col·lectiva que no es limita a esperar que algú decideixi per nosaltres, sinó que aposta per debatre, compartir experiències, contrastar opinions i assumir conjuntament les decisions.
Membres de l’AEC i representants sindicals després de la reunió a Lleida. Foto: Marc Carbonell / Segre
Durant la trobada es van abordar qüestions que afecten directament la vida dels centres i les condicions en què desenvolupem la nostra feina: les sortides i les colònies, el seguiment de les manifestacions i les jornades de vaga, i els objectius que ens marquem com a col·lectiu. També es van acordar noves mobilitzacions, entre les quals una manifestació el 21 de novembre i l’inici d’un nou cicle de vagues el dia 26. Però reduir l’AEC a un calendari de protestes seria no entendre’n el sentit més profund.
Dissabte, 24 d’octubre, Lleida va acollir una nova Assemblea Educativa de Catalunya (AEC), amb representació de diferents territoris i àmbits educatius
El que hi ha al darrere és la necessitat de recuperar la veu dels professionals de l’educació. De poder explicar què passa als centres, què necessitem per fer bé la nostra feina i quines decisions considerem imprescindibles per garantir una educació de qualitat. I de fer-ho des de la participació, sense que les diferències entre territoris, etapes o col·lectius ens impedeixin reconèixer que compartim molts dels mateixos problemes.
Perquè l’educació no comença a I3 ni s’acaba quan sona el timbre de l’institut. Hi ha professionals del primer cicle d’educació infantil, del 0-3, del lleure educatiu, dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP), de la formació professional i de molts altres àmbits que acompanyen infants, joves i famílies en moments fonamentals del seu desenvolupament. Hi ha personal d’atenció educativa, professionals de l’orientació, educadors i educadores, i tantes altres persones que treballen sovint en condicions difícils i amb recursos insuficients.
Tots formen part d’una mateixa realitat educativa. I massa sovint tots comparteixen la sensació que les exigències augmenten mentre els recursos, el temps i les condicions necessàries per donar-hi resposta continuen sent insuficients.
Per això, avui més que mai, cal posar en valor la feina de tots aquests professionals. No com un reconeixement retòric que dura el temps d’un discurs, sinó amb mesures concretes, recursos adequats, condicions laborals dignes i confiança en el criteri de les persones que coneixen de primera mà les necessitats educatives. No podem demanar inclusió sense professionals suficients, atenció individualitzada amb ràtios elevades, acompanyament emocional sense temps per escoltar ni innovació educativa mentre la burocràcia ens ocupa hores que hauríem de poder dedicar a infants i joves.
Hi ha personal d’atenció educativa, professionals de l’orientació, i educadors i educadores, que treballen sovint en condicions difícils
Catalunya havia estat considerada un referent educatiu en molts àmbits. Avui, els resultats de les avaluacions i les dificultats que travessa el sistema ens obliguen a preguntar-nos què ha passat i, sobretot, què estem disposats a fer per revertir aquesta situació. Els resultats acadèmics no expliquen per si sols tota la complexitat educativa, però tampoc no podem ignorar els senyals d’alerta. No n’hi ha prou amb analitzar les dades: cal escoltar els professionals, revisar les polítiques i dotar el sistema de les condicions que necessita per avançar.
I és aquí on considero que l’AEC té un paper fonamental. Perquè defensa que les decisions no poden quedar únicament en mans de les estructures institucionals o de les direccions de les organitzacions. Cal que els centres, els claustres i els diferents col·lectius puguin participar realment en la definició de les reivindicacions i en les estratègies per aconseguir-les. L’assemblearisme no vol dir que tothom pensi igual ni que totes les decisions siguin senzilles. Vol dir que totes les veus poden tenir un espai, que els acords es construeixen a partir del debat i que la força col·lectiva neix de la implicació de les persones.
Les vagues i les manifestacions són eines de pressió, però també són decisions que comporten dubtes, desgast i sacrificis personals i econòmics. Per això és tan important debatre-les, valorar-ne el seguiment i analitzar-ne els efectes. La mobilització no pot ser una finalitat en si mateixa: ha de servir per aconseguir canvis reals. I, perquè això sigui possible, necessitem organització, continuïtat, unitat i capacitat de fer arribar les nostres demandes a la societat.
Les vagues i les manifestacions són eines de pressió, però també són decisions que comporten dubtes, desgast i sacrificis personals i econòmics
Com a mestra, no puc deixar de pensar en la contradicció que suposa demanar cada vegada més als professionals mentre es qüestiona la seva capacitat per explicar què necessita l’educació. Els docents i la resta de treballadors i treballadores del sector no som un obstacle per al canvi. Som una part imprescindible de qualsevol solució. Som els qui cada dia intentem donar resposta a realitats diverses, acompanyar les dificultats, obrir oportunitats i garantir que l’educació continuï sent una eina d’equitat i de transformació social.
Defensar l’educació pública no és defensar interessos particulars. És defensar les condicions que permeten que tots els infants i joves, independentment de la seva situació, tinguin oportunitats reals d’aprendre i créixer. I això ens implica a tots: professionals, famílies, administracions i societat.
La trobada de Lleida em reafirma en una convicció: quan els professionals s’organitzen, s’escolten i decideixen conjuntament, recuperen una part de la força que sovint sembla que han perdut. L’AEC representa aquesta voluntat de construir des de baix, de no resignar-se i de continuar reclamant una educació a l’altura del país que volem.
Perquè l’educació no es defensa sola. La sostenen cada dia milers de professionals que, malgrat les dificultats, continuen fent la seva feina amb compromís. Ara cal que aquest compromís trobi una resposta a l’altura de la seva responsabilitat.
No podem continuar demanant als professionals que sostinguin amb el seu esforç allò que el sistema no garanteix amb els recursos necessaris. Defensar l’educació és escoltar-los, reconèixer-los i actuar. I és una responsabilitat que no podem ajornar més.