No et conec, però fa uns quants anys vaig estar assegut en una cadira com la que ocupes tu ara. Encara tinc gravat al cervell el discurs d’una professora durant la primera setmana de carrera, advertint-nos del que ens esperava si en graduàvem: inestabilitat laboral, condicions pèssimes, sous de misèria i un horitzó professional més aviat desolador. En definitiva, un futur que tenia ben poc de futur.
Ho va fer d’una manera estranya, més amb la intenció de desanimar-nos que no pas d’aconsellar-nos. Se li notava que no ho feia per nosaltres, sinó per ella mateixa. Com si s’estigués equipant amb un escut que portava escrit: «No us queixeu, que ja us he avisat». Només en uns minuts, havia esmicolat totes les nostres il·lusions amb una exposició impecable mostrant el costat més fosc del periodisme.
No li retrec res. Al contrari. Aquella bufetada mental em va servir per tocar de peus a terra i, potser, per això soc un dels afortunats que avui es guanya la vida fent aquesta feina agredolça. Ara bé, hi va haver una cosa que no ens va explicar. Una variable que pot convertir aquesta professió en un passeig tranquil entre núvols de cotó o una experiència infernal com un viatge en l'R3 de Rodalies. Una de les parts més determinants de la feina i, paradoxalment, una de les que menys s’expliquen quan t’hi comences a dedicar: la gent.
Et trobaràs persones que menyspreen el teu temps, que no entenen que darrere d’una entrevista hi ha hores de documentació, de preparació i que són capaces de parlar vuit minuts seguits sense respondre a cap pregunta. Comentaris on et suggereixen titulars com si et trobessis dins d’un IKEA i t'anessin assenyalant les fletxetes de l’itinerari. Que no entenen que els dies de la setmana no són variables i et responen dijous per a una edició que ha sortit dimarts. Persones per les quals els teus missatges i les teves trucades són obra d’un fantasma, però que et persegueixen de forma maníaca quan necessiten alguna cosa de tu. Individus capaços de convertir el teu telèfon personal en una bústia d’exigències de matinada per qüestions que no són ni urgents, ni importants. I que, a sobre, et demanen revisar el que has escrit abans de publicar-ho «per veure que tot estigui bé».
Acostuma’t a haver d’explicar per què una notícia és més important que una altra. A rebre lliçons de periodisme de persones que no n’han exercit mai. I a descobrir com alguns dels teus companys acabaran a l’altra banda, convertits en caps de premsa que intentaran supervisar, limitar o condicionar allò que publiques. Alguns et diran que has tergiversat les seves paraules; d’altres voldran decidir què mereix ser notícia i què no.
Per això, sigues ferm. Tu també tens horaris, terminis i una feina a fer. I no, no estàs al servei de l’ego de ningú. No confonguis el respecte amb la submissió. Defensa el teu criteri i tingues sempre una alternativa a punt. Grava les converses quan sigui possible. Respecta els acords, l’off the record i les informacions embargades, encara que te’ls canviïn a última hora. Per damunt de tot, protegeix la confiança. Passi el que passi no la trenquis, és el teu bé més valuós.
Tindràs molts dies (la majoria) en què et preguntis si tot plegat val la pena. Dies en què la precarietat, les presses, les exigències alienes i la falta de reconeixement et faran plantejar si no t’hauries pogut dedicar a qualsevol altra cosa. I segurament, tindràs raó.
Però també hi haurà persones que t’obriran les portes de casa seva, que t’explicaran històries extraordinàries i que confiaran en tu per donar veu a allò que, d’una altra manera, probablement no arribaria enlloc. Persones que et recordaran per què vas decidir estudiar periodisme. Que t’ensenyaran coses que no trobaràs en cap manual i que et faran entendre que, més enllà de les notícies, aquesta professió va de persones.
Per això, quan et trobis davant d’algú que et regala el seu temps, aprofita’l. Escolta de debò. Pregunta. No donis res per sabut. Deixa que t’expliquin les coses a la seva manera i intenta entendre què hi ha al darrere. No vagis només a buscar una frase que et serveixi per omplir un paràgraf. Ves-hi amb la voluntat de comprendre.
I després escriu. Escriu amb rigor, amb criteri i amb la responsabilitat de saber que, per a molta gent, allò que publiques serà l’única finestra a través de la qual coneixerà una realitat que li queda lluny.
Perquè, al capdavall, més enllà de tu, del teu cansament i del menysteniment a què de vegades et veuràs sotmès, hi haurà algú a qui la teva feina li haurà servit per entendre una mica millor el món. Algú que haurà descobert una realitat que desconeixia, que haurà conegut una persona que valia la pena escoltar o que haurà pogut posar nom a una injustícia.
I potser no t’ho dirà mai. Potser ni tan sols sabràs que ha passat.
Però haurà valgut la pena.
Benvingut al periodisme.