Alessandro Baricco, un dels meus autors preferits, té un llibre titulat Los Bárbaros, que recull el contingut d’una sèrie de columnes que havia publicat prèviament a La Repubblica l’any 2006. El nexe comú d’aquests articles és la figura dels bàrbars, que ell identifica amb aquells que venen a alterar l’ordre establert provocant el pànic entre els seus conciutadans. El llibre està escrit el 2006, però és d’una vigència esclatant; ho hauria estat al segle XX i ho continuarà sent al XXII. Aquest és el mèrit dels grans llibres: que són atemporals.
La por al canvi és tan vella com la història de la civilització: el 7 de maig de 1824, Beethoven va estrenar a Viena la Novena Simfonia. Setmanes després, un crític londinenc que escrivia en una revista especialitzada de gran prestigi va descriure l’obra com a frívola i insubstancial i va pronosticar que acabava amb l’elegància, la puresa i la mesura que havien definit la música i l’art fins aquell moment.
És molt temptador afirmar que vivim temps convulsos, que l’antic món s’està fent miques i que n’apareix un de nou i amenaçador. Però, llegint Baricco, ens adonem que no som tan únics ni tan especials. Al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut grans revolucions, grans imperis caiguts, des de la dinastia Ming fins a l’Imperi romà, i la por al desconegut i l’estratègia d’autodefensa de titllar els nouvinguts de bàrbars i invasors no són noves.
L’estratègia d’autodefensa de titllar els nouvinguts de bàrbars i invasors no són noves
Aviat tindrem eleccions al govern d’Espanya i la campanya es mourà entorn de dos eixos: l’amenaça de la immigració, d’una banda, i les dificultats d’accés a l’habitatge, de l’altra. Dues cares d’una mateixa moneda, dues maneres oposades d’explicar la societat actual, en què els serveis públics no excel·leixen i les classes mitjanes se senten amenaçades.
Quan una societat percep que perd benestar, busca el bàrbar al qual atribuir-li la culpa; però el problema no és el bàrbar, sovint necessari perquè la bicicleta segueixi rodant, sinó com distribuïm el que tenim i com ens organitzem.
La renda disponible bruta per càpita de les llars a Espanya ha passat de 14.071 € l’any 2014 a 19.055 € l’any 2023, és a dir, ha crescut un 35,4%. Si hi descomptem la inflació, el creixement és del 13,3%. ¡No estamos tan mal! Certament, aquest indicador diu el que diu. Si tu tens un pollastre i jo no en tinc cap, l’estadística dirà que en tenim mig cadascun. I això no seria del tot cert. I aquí hi ha la clau: en la desigualtat, en el mal repartiment de les rendes, de la riquesa.
Tenim un sistema fiscal basat en les rendes del treball. Tributem aquells que tenim la sort de tenir una feina digna més o menys ben pagada —i és lògic i positiu que ho fem—, però avui les grans fortunes no es construeixen a partir dels salaris i, per tant, el sistema fiscal que tenim resulta del tot insuficient per mantenir uns serveis públics d’alt nivell, com els que havíem tingut vint o trenta anys enrere. El problema dels mal anomenats fons voltors —els voltors esperen que l’animal estigui mort per cruspir-se’l; aquesta gent, no— no és només que especulin amb l’habitatge, sinó també, i sobretot, que no tributen o que tributen molt per sota de la resta de mortals. Mentre les rendes del treball poden arribar a suportar tipus marginals d’IRPF del 45%, els dividends, els interessos i les plusvàlues financeres tributen a una escala específica que té un tipus marginal màxim del 30%. O sigui que una persona que rep uns quants milions d'euros per la via de dividends empresarials té un tipus marginal d’IRPF inferior al que suporta un professional amb un salari de 70.000 euros anuals bruts. I això sense entrar en les mil formes d’enginyeria fiscal que permeten a les grans fortunes tributar molt per sota del 30% teòric, ni en l’exempció de l’impost sobre el patrimoni que hi ha a moltes autonomies de l’Estat. Com explica, detalla i demostra Piketty, aquesta és la clau del creixement de la desigualtat. La distància entre rics i pobres creix any rere any.
Aquesta és la clau del creixement de la desigualtat: la distància entre rics i pobres creix any rere any
El pes de les rendes del treball sobre l’economia espanyola ha disminuït durant les últimes dècades. Després d’arribar a representar prop del 65,5% del PIB a principis dels anys noranta, el 2023 se situava al voltant del 59,4%. D’altra banda, mentre l’any 2002 el 10% de les famílies més riques posseïa el 42,9% de la riquesa neta d’Espanya, el 2024 ja en posseïa el 52,9%. I la concentració és encara més acusada al cim de la piràmide: l’1% més ric ha passat de controlar el 13,8% de la riquesa al 21,6%.
Com adverteix l’economista Antón Costas, el nostre sistema fiscal, dissenyat inicialment per llimar desigualtats, ha esdevingut regressiu, és a dir, les accentua. La càrrega impositiva recau sobre el treball i el consum, mentre que les rendes del capital i l’acumulació de patrimoni reben un tractament infinitament més favorable. Així, després de passar per caixa, la distància entre rics i pobres creix.
El desconegut genera por. La por genera odi i de l’odi no en neix res de bo. La immigració, com la IA, és un fet i ha vingut per quedar-se. Negar-ho i intentar abolir-ho és absurd. No és només una qüestió d’humanitat —els drets humans són irrenunciables—, ni tan sols econòmica —qui pagarà les nostres pensions si els nostres fills són pocs i els seus salaris, escassos?—, sinó de lògica aclaparadora. La humanitat ha migrat contínuament al llarg de la història. Entre 1846 i 1940, uns 150 milions de persones, prop del 9% de la població mundial, van canviar de continent. Entre ells, prop de 50 milions d’europeus van traslladar la seva residència a Amèrica o a les colònies. Avui es calcula que «només» un 3,7% de la població és migrant; dit d’una altra manera, més del 96% vivim al mateix país on vam néixer. El que ens molesta és que Europa, que ha estat durant segles una societat emigrant, ara n’és receptora.
Sovint, les migracions es produeixen a la recerca de feina. No oblidem l’evidència que un dels principals efectes crida és la demanda de mà d’obra abundant i barata per part de les empreses; a la comarca d’Osona això ho sabem bé. Posem-nos-hi com vulguem, però això és un fet i no canviarà, tret que ens empobrim i deixem d’oferir feina.
Les opcions populistes que titllen els immigrants de bàrbars no resoldran res, més enllà de permetre’ns desfogar-nos temporalment per la via de la ràbia i l’odi. La clau per a una bona convivència és gaudir d’uns bons serveis públics i els serveis públics es paguen amb impostos. I els impostos els han de pagar aquells que poden fer-ho. Els fons voltors, per exemple.