«No podem obligar les persones a saber ni a voler saber.» La frase de la periodista Amira Hass, en rebre el Premi Vázquez Montalbán, no me l'he tret del cap. Podem investigar, contrastar i publicar. Però i si, a l'altra banda, ningú no vol escoltar? O si només vol sentir allò que li dona la raó?
Pensem en aquell missatge que arriba al grup de WhatsApp. Ens encaixa, assenyala algú que no ens agrada, i el reenviem. L'hem comprovat? Hem obert l'enllaç? Sovint ens n'hi ha prou amb el titular. Ens passa més sovint del que voldríem admetre.
Ens espera un llarg període electoral, a Espanya, a Catalunya i als nostres municipis, i hi haurà moltes ocasions de posar-ho a prova. Quan la política es redueix a escollir bàndol, una dada incòmoda s'agafa com una agressió, i el periodista que la porta passa a ser sospitós.
Però tampoc no val a descarregar-ho tot sobre el lector. Si demanem atenció, ens l'hem de guanyar: amb informació útil, amb titulars que no prometin més del que expliquen, amb preguntes que vagin més enllà de la picabaralla. Quan un candidat anuncia una obra, toca preguntar quant costa, amb quins diners es pagarà i què va passar amb la promesa anterior. Els mitjans de proximitat tenim un avantatge: podem tornar al carrer anunciat i veure si les obres s'han fet.
I hem de rectificar quan ens equivoquem, també quan l'error afavoreix els qui ens cauen bé. Costa demanar al lector que revisi les seves conviccions si nosaltres no revisem les nostres.
Ningú no pot obligar ningú a informar-se. Sí que podem fer que qui vulgui saber tingui on anar i trobi motius per tornar. I podem seguir explicant allò que incomoda, encara que no sigui el que més es comparteix.
La resta també ens toca com a ciutadans. Abans de reenviar el pròxim missatge que ens dona tota la raó, potser val la pena obrir-lo. Sobretot si ens dona tota la raó.