Llegim a l’Eclesiastès, llibre de l’Antic Testament: “Així com la rosada refresca la calor, de la mateixa manera una bona paraula és millor que un regal”. Potser seria als antípodes d’aquella expressió dels polítics “Fets i no paraules”. Però en la ‘res pública’, el tema està en mantenir la paraula, en posseir una credibilitat sostinguda d’allò que dius. Perquè la comunicació i la connexió estan fetes sobretot amb paraules, tot i que també les expressions corporals, els gestos, els silencis... ajuden a compartir i transmetre.
El món exterior suggereix, però solament el món interior reviu, recrea i imagina. La paraula és evidentment allò que es diu després de pensar i sentir... I d’analitzar i valorar, com fan els periodistes, per a qui la veritat i la vida -donant testimoni de fets i gent- ha d’estar un polsim per davant de la literatura. Però tant de bo que tot el que avui en dia escoltem a les seus parlamentàries, als ajuntaments, a les tertúlies, a les àgores..., especialment utilitzades per convèncer els contertulians, els opositors o els possibles votants i/o seguidors a través de les ones, digitalment, o en paper imprès... estigués escrit i dit amb les paraules adients, amables, respectuoses, íntegres, fiables... lluny de l’insult, el menyspreu, la humiliació, la desconsideració, la vexació, la injúria i la grolleria. Escrivia Miquel Martí i Pol l’any 1980 en el seu poema Ara mateix: “... en què els sorolls ofeguen les paraules/ i amb molts miralls mig estrafem la vida”, referint-se a què som en un temps -i fa 46 anys!- en què la realitat es veu moltes vegades deformada per aparences o falses imatges.
"Tant de bo que tot el que avui en dia escoltem a les àgores.... estigués escrit i dit amb les paraules adients, amables, respectuoses, íntegres, fiables..."
Les paraules sempre ens les trobarem associades a un concepte o idea i com a peces fonamentals dels llenguatges oral i escrit. Amb les paraules pots aflorar colors, fer veure bellesa, imprimir racons inèdits, valorar família i amics, transferir emocions. Les paraules ens poden encisar, ens acoloreixen la imaginació, són corprenedores, entranyables, evocadores i potser ens poden abocar a la contemplació i també a la dispersió. De tota manera, al final, però, són com un corró laminador que allarga -per tal de reviure’ls- els sentiments, que s’apleguen en un raconet de l’ànima per després fluir.
Els creadors dels mots encreuats (el número 1, Màrius Serra, o el bon amic Joan Puigmalet al nostre “Delta”, per exemple) juguen amb les paraules com si fossin una pilota: corren a buscar-la, l’envien a l’espai, finten, driblen, passen, xuten, rebutgen, centren, assisteixen, rematen... i fan gol, és clar. I, així mateix, les eleven d’anècdota a categoria, ens inciten, ens provoquen i ens fan esprémer el cervell per aconseguir la resolució dels enigmes lingüístics que proposen; et faciliten una definició enginyosa, molt personal, metafòrica i amb detalls d’història, geografia o actualitat a fi i efecte que tu aconsegueixis extreure la paraula definida, l’entrada lèxica del diccionari, vaja.
Les paraules poètiques s’utilitzen per anomenar i entendre, però igualment també per comunicar la teva estimació envers algú. Recull, alhora, una manera de viure i de veure la vida i les sensacions profundes viscudes. Cal sens dubte, inspiració per bastir les estrofes. “La poesia vol amants”, deia Federico García Lorca. “La poesia és el ressò de l’univers en el cor dels humans”, deia Rabindranath Tagore.
Els artistes de la fotografia i la pintura també utilitzen les seves paraules, unes unitats de comunicació diferents en la forma però amb el mateix fons. Deia el japonès Daido Moriyama, fotògraf eminent, que la fotografia és una lluita per congelar el temps i evitar així que alguna cosa que parla de tu i de tot el que està passant, mori i desaparegui per sempre. Per la seva banda, els pintors impressionistes i postimpressionistes captiven sempre amb les seves llums, els seus instants, el seu detall i la seva delicadesa. Allò que vessa dels pinzells i s’impregna al llenç amb els colors ben matisats, són realment paraules que embadaleixen els sentits dels admiradors.