Quan escric aquesta columna (dimarts 16 de juny), mestres i professors encara mantenen el pols amb el Govern de la Generalitat. De fet, el final de curs ha estat marcat per un intens calendari de vagues i mobilitzacions del sector, disconforme amb les propostes que els arriben des del Departament d’Educació. Però el seu malestar ve de lluny. Recordem que les primeres jornades de protesta van tenir lloc a finals d’hivern.

Des d’aleshores, l’escalada del conflicte ha estat evident. Hi ha hagut nombrosos dies que els docents estaven cridats a la vaga (amb el que això suposa per als nostres infants) i incomptables hores de trobades i negociacions entre els sindicats que representen els professionals de l’educació i el departament.

Reunions que van derivar en un fet -no insòlit perquè ja havia passat en altres processos de negociació col·lectiva- que, al meu entendre, va debilitar la força del moviment. Dos dels sindicats, CCOO i UGT, van acceptar un primer acord el passat 9 de març mentre que la resta d’actors implicats seguien en peu de guerra. Una situació semblant s’ha tornat a repetir aquest mes quan Professors de Secundària –juntament amb CCOO i UGT- es va adherir al preacord al qual van arribar els sindicats i Educació a finals de maig. Un principi d’acord, però, rebutjat pel 65,1% dels docents que s’hi van pronunciar (el 61,11% del cens). Vet aquí una nova estocada als sindicats que carregava de valor a la conselleria que encapçala Esther Niubó.

En aquests moments el conflicte està ben enrocat i sembla de difícil solució. Cap de les dues bandes està disposada a cedir. I les famílies ho contemplem atònites perquè no acabem d’entendre l’abast real de la situació. I cansades, per l’enèsim dia de vaga.

Les famílies ho contemplem atònites perquè no acabem d’entendre l’abast real de la situació. I cansades, per l’enèsim dia de vaga.

Educació mira de dominar el relat amb els butlletins que ens fa arribar per correu electrònic, en els quals intenta vendre’ns que les demandes del professorat es redueixen a un conflicte laboral i interessos econòmics (i aquí els mitjans de comunicació també hi tenen part de responsabilitat). Però la realitat va molt més enllà. Només cal conversar una estona amb els mestres de la nostra canalla per adonar-se’n.

És cert que els docents reclamen una millora del seu poder adquisitiu. És legítim fer-ho. Però les seves peticions responen a una crisi profunda del sistema educatiu actual, al qual se li exigeix molt més del que és capaç de fer. No per manca de voluntat sinó pels mitjans de què disposa. El sistema no ha evolucionat al mateix ritme que ho ha fet la complexitat de la nostra societat i això en minva la qualitat. Us imagineu anar a la feina i no disposar de les eines adequades per fer-la? Primer, potser callaríem i miraríem de cercar ajuda al nostre entorn més proper o, fins i tot, aportant nosaltres mateixos els instruments necessàries per sortir-nos-en. Però arribaria un punt que la cosa petaria per la pressió acumulada. És el que ha passat ara amb els docents, però també amb altres col·lectius professionals, que també han aixecat la veu -com el sanitari.

Aquest divendres s’acaba el curs 2025-2026 i els infants no són els únics que tenen deures per fer. Docents, sindicats i representants polítics heu de treballar de valent aquest estiu per encetar el nou curs havent resolt el conflicte. Les famílies, encara que comprenguem i donem suport a les reclamacions del sector educatiu, no entendríem ni toleraríem que no es fes res per garantir un curs 2026-2027 amb garanties per als nostres infants; que ara per ara son els més perjudicats per una baralla que no han decidit lliurar i en la qual no hi poden prendre part.

L’estiu és temps de descansar, és cert, Però un conflicte de tal magnitud no pot fer vacances més de dos mesos. Per tant, com a mare, demano a totes les parts que us assereneu, reposeu una mica i us emplaceu a recuperar les converses per trobar una solució satisfactòria per ambdues parts. Ni el Departament d’Educació pot limitar-se a fer propostes de mínims ni els docents podeu pretendre mantenir-vos immòbils en les vostres peticions. Cal ser conscients que per arribar a un acord caldrà fer concessions. Sereu capaços de fer els deures abans de setembre?