L’historiador de l’art Eduard Carbonell (1946-2025) tenia una gran personalitat. La seva saviesa no es limitava als replecs riquíssims de la seva erudició. Era un lluitador i era càlid. Des de ben jove va afrontar adversitats que va haver de superar, una rere l’altra, obrint-s’hi pas.
Excel·lia en el coneixement, però també en la seva enorme capacitat de treballar i en la seva cordialitat. Quan, amb una mirada professional, ens capbussem en l’estudi de temps llunyans, ho podem fer des d’una perspectiva freda, la de qui fa inventari de fets i d’objectes, o ens hi podem endinsar amb la consciència que el que hi esbrinarem no tan sols ens ajudarà a interpretar un passat real i complex, sinó que, a més, ens permetrà comprendre i explicar millor el present.
Des de la més remota antiguitat i els primers textos, com l’Epopeia de Guilgameix, els llibres bíblics i les mitologies gregues o romanes, percebem un anhel de narrar històries sobre els nostres predecessors, sovint més enlairades per la imaginació que rigorosament contrastades, com a la Ilíada d’Homer o l’Eneida de Virgili.
Les disciplines acadèmiques delimiten el perímetre del que és real i ens hi empenyen a progressar de la mà dels qui assumeixen la condició de capdavanters, com ho va ser Eduard Carbonell en el seu camp.
Prestigiós expert en art romànic, ha esdevingut un referent indispensable per analitzar-lo i oferir-nos les claus perquè puguem entendre i apreciar com es mereix un dels corrents més bells i colpidors que ha sabut crear i transmetre l’esperit humà al nostre país. Hi ha esmerçat, infatigable, nombroses hores de recerca pacient. Ho ha fet amb rigor metodològic, però alhora amb passió. Ara bé, tot i la seva predilecció pel període medieval, la seva visió de la història de l’art i del nostre patrimoni cultural va tenir sempre una dimensió i una vocació integrals, nacionals, perquè no es mirava el país com un observador extern o cenyit a un sol paràmetre, sinó que hi creia i el volia més culte i avançat.
A les aules de l’Escola Massana i des de les seves càtedres a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Girona Eduard Carbonell va formar i acompanyar, amb un mestratge estimulant i lluminós, noves generacions.
I des de les seves importantíssimes responsabilitats institucionals al capdavant de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i del Museu Nacional d’Art de Catalunya, va deixar una petjada cultural profunda i decisiva, perquè li va correspondre dur-hi el timó en etapes crucials, de reconstrucció i d’estructuració.
Eduard Carbonell es va sentir poderosament atret per l’Empordà, la terra d’Empúries i van triar amb la seva esposa Núria d’arrelar-hi, de primer a l’Escala i després a Bellcaire, com ho havia fet un altre home fonamental en l’origen i la trajectòria del MNAC, Joaquim Folch i Torres, a la seva Casa del Gavià a l’Escala.
Quan el Noucentisme, amb Prat de la Riba al capdavant, va emprendre un ambiciós programa de govern de represa i rellançament nacionals van sorgir dues prioritats patrimonials ben diferenciades. D’una banda, la preservació del romànic tan formidable del Pirineu, que corria el risc d’acabar en mans estrangeres, que aconseguien convèncer interlocutors locals inconscients del valor únic d’aquelles obres. De l’altra, la recuperació del jaciment d’Empúries, que relligava les aspiracions catalanes d’aleshores a un model de civilització que podia il·luminar els nostres horitzons. En aquell debat van emergir discrepàncies, com les que van allunyar Josep Pijoan i Josep Puig i Cadafalch. Els millors entre nosaltres, com ho era Eduard Carbonell, sabien i saben que tant necessari ens és el retrobament amb el llegat clàssic dels nostres fonaments mediterranis com la reivindicació d’un art romànic pirinenc que ens fascina i ens trasbalsa, que feia dels temples un llibre obert per explicar i transmetre una visió del món que Eduard Carbonell no tan sols va contribuir magistralment a comprendre, sinó també a transmetre perquè sabia com pocs fins a quin punt interpretar el passat ens ajuda a explicar qui som.